Keira Knightley va anunciar fa poques setmanes que es nega a rodar més escenes sexuals dirigides per directors masculins: troba incòmode rodar-les a causa la ‘mirada masculina’ del cine. L’actriu, que encadena papers en èxits cinematogràfics com la saga de ‘Pirates del Carib’ o ‘Orgullo y prejuicio’, posa el focus en la construcció masculina del cine, que es dona molt especialment a Hollywood, la indústria multimilionària de l’entreteniment. «No vull fer aquestes escenes de sexe horribles en les quals estàs coberta de greix i tots grunyen. No m’interessa fer això», va explicar la britànica. Amb la seva declaració deixa al descobert el desequilibri de poder en la indústria del cine, a través del qual s’apodera els homes i objectiva les dones.
Un segle de cine creat exclusivament per homes ha donat com a resultat un tipus concret de plans i guions que tenyeixen els productes que arriben a la petita i gran pantalla. Dona lloc a escenes com les que denuncia Knightley, pensades per apel·lar a la sexualitat masculina i que poc han de veure amb la sexualitat de la protagonista femenina que encarna.
De moment, les xifres del sector no auguren un canvi substancial: la majoria de persones que hi ha darrere de la càmera són homes. De fet, tan sols una dona ha desfilat per l’alfombra vermella com a guanyadora de l’Oscar al millor director/a: va ser Katheryn Bigelow, i el va guanyar el 2009 per ‘En terra hostil’. Si posem el focus en un context més pròxim, el 2019 només el 30% del personal al sector del llargmetratge a Espanya eren dones i es concentraven en les posicions més baixes de la piràmide ocupacional del sector, en càrrecs feminitzats com a disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria.
Prisma masculí
Aquesta bretxa de gènere és significativa en les posicions de lideratge -direcció, guió i producció- i condueix a un entreteniment audiovisual esbiaixat, creat sota elprisma masculí. El resultat ha calat en l’imaginari col·lectiu: tots hem vist plans d’una dona des de dalt amb visió del seu escot, una dona en una situació emocional o física difícil però ben maquillada i arreglada, o fins i tot un primer pla innecessari de les cames descobertes de la protagonista.
Tot i que pugui semblar una qüestió antiquada, no hem d’anar massa lluny per trobar aquesta desigualtat. Tal com conclou l’informe ‘Estereotips, rols i relacions de gènere en sèries de TV de producció nacional’ (2020), realitzat per l’Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals, la televisió espanyola contínua retroalimentant la cultura sexista i s’allunya de ser l’aparador de la igualtat que necessitem. Tampoc escapen a aquest biaix produccions internacionals d’èxit de la talla de ‘Gambito de dama’ (2020), on els plans en els quals apareix la protagonista perpetuen la mirada hegemònica masculina. Aquesta perspectiva també es divisa en el guió, ja que abocar en la protagonista els patrons de poder masculins i romantitzar l’empoderament femení, obviant el context, dona com a resultat a un personatge pròxim a la ciència-ficció.
No n’hi ha prou amb visibilitzar les històries de superació femenina, clarament convertides en un reclam de mercat: en el moment de plasmar-les és necessari reflexionar entorn de les condicions dels personatges que encarnen i tenir en compte el context masclista i la càrrega política de les seves accions.
Pel·lícules, sèries i programes de televisió són un mirall de la realitat i contribueixen a definir no només els productes culturals que veiem, sinó la forma com ens sentim representats en aquests. Contribueixen a la construcció de la nostra identitat individual i col·lectiva. Vista la seva rellevància, és necessari transformar més de cent anys de cine amb biaix de gènere a través de la revisió dels models establerts amb perspectiva feminista i el foment del contingut creat i protagonitzat per dones, capaços de generar nous referents femenins.
Durant els últims anys venim assistint a la presa de consciència d’aquest biaix i han arribat els primers èxits al respecte, amb sèries ja mítiques com ‘Orange is the new black’ (Jenji Kohan, 2013), ‘Big little lies’ (2017) o ‘Podría destruirte’ (Michaela Coel, 2020). En el cine també trobem bons exemples, especialment en l’escena de la cultura pop. Per exemple, trobem un canvi substancial a les pel·lícules de superherois i superheroïnes, amb ‘Wonder Woman’ (2017) o ‘Aves de presa’ (i la fabulosa emancipació de Harley Quinn) (Cathy Van, 2020), on la representació de Harley Quinn contrasta amb la que es va fer del mateix personatge an ‘L’esquadró suïcida’ (David Ayer, 2016), aquest últim més sexualitzat.
