Quan uns maximitzen i els altres minimitzen un fet, és probable que el seu valor real es trobi més aviat a mig camí. A un costat del litigi, la votació favorable a Espanya a l'Eurocambra és molt més que un respir, una immensa alenada d'aire fresc, sobretot després de tants disgustos. S'equivoquen els que ho interpreten com un canvi de rasant i com un indicador inqüestionable que Europa dona la raó a la democràcia espanyola i al seu impecable sistema judicial. Enmig de tan unànime entusiasme, apuntar només la possibilitat que en el futur els tribunals europeus proporcionin nous disgustos i els tres eurodiputats prossegueixin al Parlament com si res podria ser considerat com a alta traïció.

Segons el costat independentista, en canvi, es tracta d'una petita ensopegada que només evidencia l'escàs tremp moral d'Europa. Els més exagerats profetitzen que una aberració així significa la fi del somni del petit continent convertit en gran refugi dels valors humans, com si un somni com aquest no s'hagués acabat tantes vegades com ha convingut.

No cal haver anat de Brussel·les a Estrasburg com una llançadora i ni tan sols haver vist la mediocre sèrie titulada Parliament per comprendre que l'Eurocambra és el gran regne de la transacció. En aquest mercat, quan els parlamentaris d'un país, i més si no és petit, es posen d'acord per aconseguir alguna cosa que no perjudica els altres, el resultat està clar.

Tornem al tauler local. A un costat i a l'altre es compleix el mateix paradigma: els derrotats no necessiten massa caramels per endolcir la seva situació fins a tocar el cel amb les dents. Està clar que la derrota de l'independentisme no ho és menys perquè es negui l'extradició dels seus líders exiliats a diferents països. De la mateixa manera, no sembla que la victòria política de la votació hagi de canviar la línia dels tribunals que ja s'han pronunciat.