Tot indica que la «via àmplia» d'ERC cap a la república medeix exactament el mateix que els raïls pels quals porta transitant el tren del procés durant 10 anys. És el que abasta l'espai que ocupen els republicans i JxCat, que condueixen la locomotora i es barallen al mateix temps per la seva velocitat i el seu rumb, mentre la CUP ajuda a tirar carbó encara que sigui també a contracor. En un gir lampedusià, han hagut de celebrar-se unes eleccions enmig d'una temible pandèmia perquè tot segueixi gairebé igual a Catalunya.
Qualsevol esperança en un canvi sorgida del resultat electoral va quedar sepultada en la sessió constitutiva del Parlament. Si s'ha de jutjar per les aliances i la gesticulació, tornen les jugades mestres, els discursos inflamats i les amenaces judicials. Torna, en fi, el pertinaç procés però reconcentrat i ara amb Vox aportant la seva quota de trist espectacle.
Els blocs identitaris no van sofrir ni un arrap en l'elecció dels membres de la nova Mesa del Parlament. Els comuns no van aconseguir cap cadira en l'òrgan rector de la Cambra, la qual cosa apunta al fet que el nou Govern serà de nou exclusivament independentista. «JxCat ha demanat passar el corró», deia un dels diputats d'En Comú Podem, i els republicans no van tirar una mà a un partit amb el qual, en teoria, volen compartir executiu. «Ens quedem en l'oposició», va confirmar després Jéssica Albiach.
Les novetats respecte a l'anterior etapa van ser mínimes, i en la seva majoria només estètiques. La sessió es va celebrar al pati del Parlament, un espai prou ampli per a complir amb les restriccions pandèmiques. Però també aquest escenari tenia reminiscències del passat, perquè va ser on els diputats sobiranistes van signar, el 2017, la declaració d'independència, quan buscaven un lloc que els comprometés menys que l'hemicicle. A més, va canviar l'urna en la qual es van dipositar els vots: la històrica, de fusta, molt bonica, tampoc va passar la prova de la covid i es va substituir per una altra moderna i asèptica.
Inici entre colzades
D'altra banda, la legislatura va començar entre colzades. I no és només una metàfora, perquè, per culpa de la pandèmia, els diputats van entrar saludant-se amb aquesta part del cos. I el primer «per a què em demana la paraula, senyor Carrizosa?» va arribar rapidíssim. En les primeres jugades del partit, el líder de Cs es va queixar del discurs poc institucional del diputat amb més anys a coll, el republicà Ernest Maragall, que presidia la Mesa d'edat. Per a Carrizosa sí han canviat les coses: el seu grup ha minvat i ja no el componen 36 diputats, sinó sis. Una vegada elegida presidenta del Parlament, les paraules de Borràs tampoc es van apartar de l'ortodòxia. Va fer promeses de defensar la sobirania de la Cambra, perquè és la llei la que ha d'adaptar-se a la voluntat popular i no a l'inrevés«», i va criticar el «autoritarisme borbònic». Va parlar molt de com ha de ser la legislatura, sense tenir en compte que la seva imputació per -presumptament- fraccionar contractes públics per a afavorir a un amic pot deixar-la fora de joc abans que acabi. En resum, va haver-hi tan pocs canvis que fins i tot van tornar a escena alguns protagonistes dels últims anys ja gairebé oblidats. En la cerca frustrada d'un cop d'efecte, al final de la intervenció de Borràs va entrar Quim Torra a saludar-la, però gairebé ningú es va adonar ni li va fer cas, i tots els diputats van marxar de la sala.
