14 de març de 2021
14.03.2021
Diari de Girona

Europa ens mira, però malament

Els tribunals i parlaments europeus han desestimat una i altra vegada les pretensions de l'independentisme català

14.03.2021 | 00:01
El Parlament Europeu sembla estar per a altres qüestions abans que per immiscir-se en el tema de Catalunya

Parafrasejant Groucho Marx, l'independentisme català, o millor dit «l'exili català» -que és una facció del mateix-, sembla anar de victòria en victòria fins a la derrota final. Això sembla, almenys, quan es comparen les manifestacions d'alegria i triomf a què ens tenen acostumats els seus líders, amb la realitat que, tossuda com és, no fa cas ni de piulades a Twitter ni d'eslògans prefabricats.

«De victòria en victòria» és una forma de parlar des del punt de vista de Puigdemont i seguidors, ja que un observador neutral no veu més que derrotes. El cas és que l'independentisme repeteix fins a l'extenuació que Europa no fa més que donar-li la raó; la qual cosa és una opinió molt respectable... si no fos que és absolutament falsa. Anem a pams.

Interpretacions de tribunals belgues a banda, pel que fa a Europa, les coses van començar a posar-se clares el maig de 2019, quan el Tribunal Europeu i de Drets Humans va desestimar la querella presentada per Carles Puigdemont, Carme Forcadell i una setantena de diputats independentistes contra la suspensió de la sessió del 9 d'octubre de 2017, en què es va declarar la independència de Catalunya. La Cort europea considerava que el Tribunal Constitucional espanyol no va vulnerar cap dret fonamental en suspendre aquella sessió, i a més, considerava que en suspendre la declaració d'independència, «mantenia la seguretat pública, la defensa de l'ordre i la protecció dels drets i llibertats».

Davant de resolució tan diàfana, qualsevol demòcrata hauria entès que el que havia fet el Govern de Puigdemont era contrari als més elementals drets. Ell, no. Els seus seguidors, tampoc.

Poc després, el juny del mateix 2019, Estrasburg rebutjava la demanda de Carme Forcadell -ex-presidenta del Parlament català- contra la seva presó preventiva. El Tribunal Europeu de Drets Humans la va declarar inadmissible per no haver esgotat les instàncies judicials prèvies. El tan socorregut «Europa ens mira» començava a sonar a acudit, i potser alguns tenien l'esperança que no, que no ens mirés, no fos que s'adonés de la realitat que els tribunals europeus constataven.

Ja el 2020, al gener, va tenir lloc una nova polèmica: es tractava que Junqueras, a la presó després d'haver sigut condemnat en ferm, pogués ser investir eurodiputat a Estrasburg, ja que havia sigut elegit en les eleccions europees. La portaveu del Govern català, Meritxell Budó, va assegurar que l'executiu català faria «tot el possible per garantir l'assistència de Junqueras al Parlament Europeu». Tot es va quedar en paraules, una vegada més. L'endemà mateix, el Suprem ordenava que Junqueras continués a la presó en considerar que no tenia immunitat, i així ho va comunicar al president del Parlament Europeu. ERC, per la seva banda, va anunciar que presentaria un recurs, cosa que va servir per tan poc que ningú no recorda ni que ho fes.

Tanmateix, el cop definitiu -abans de la recent retirada d'immunitat- va produir-se el 14 de gener de 2020, quan la presidència de la UE va deixar les coses definitivament clares: el tema de Catalunya «és un assumpte intern que s'ha de solucionar a Espanya», va sentenciar l'aleshores president del Consell de la UE, el croat Andrej Plenkovic. Si ni els croats estan pel que han d'estar, mala cosa, devia pensar Puigdemont. Poc abans, el pròfug català havia intentat immiscir Europa en el seu conflicte, declarant que «la crisi catalana és un assumpte europeu». El cop de porta de la UE als nassos de Puigdemont encara ressona.

No calia gaire més per corroborar que Europa no vol saber res del conflicte català, de fet inclús és dubtós que cregui que hi ha cap conflicte; altres preocupacions té en l'actualitat. Però, per si calgués, el desembre passat el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va rebutjar el recurs de Junqueras sobre el seu escó. El pres català va recórrer contra la decisió del president del Parlament Europeu de deixar vacant el seu escó a l'Eurocambra, arran de les decisions dels tribunals espanyols.

Bèlgica, mal exemple

Quan els tribunals europeus no ajuden, és recurrent insistir que la justícia belga ha rebutjat l'extradició dels exconsellers Comín, Serret i Puig , acusats de malversació. La realitat és que la justícia belga és de les poques que han estat condemnades pel Tribunal Europeu de Drets Humans per desatendre una ordre d'extradició. Es tractava de l'etarra Natividad Jáuregui, acusada d'assassinar el tinent coronel Ramon Romeo el 1981. Els tribunals belgues la van denegar per la possibilitat que l'acusada fos sotmesa a «tracte inhumà o degradant». El TEDH va concloure que la justícia belga no havia analitzat prou l'ordre de detenció emesa per Espanya. Bèlgica va haver d'indemnitzar els fills del tinent coronel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit