En un escenari i una situació que, plantejada fa una dècada, hauria semblat distòpica, un candidat d'ERC va pujar ahir, i gairebé 90 anys després, al faristol d'un Parlament que no semblava el Parlament (la pandèmia va obligar a realitzar la sessió a l'auditori de la cambra) per optar a la investidura. Pere Aragonès, àvid del suport de Junts per Catalunya (que va mantenir la seva anunciada abstenció) per tirar endavant la seva investidura, va optar, per contra, per ser obstinat en la visió que tenen els republicans de Catalunya i que, fins ara, havia quedat oculta davant els successius governs convergents i postconvergents. Va ser la posada de llarg de la «Generalitat republicana» diverses vegades esmentada pel candidat. Encara que falti conèixer encara amb quins suports pot néixer.

Una visió oposada a la imperant fins ara i la màxima expressió de la qual és la reivindicació d'Aragonès que, si és president, no negociarà «en nom d'un partit o d'un Govern, sinó en el d'un país». Aragonès es va postular com a líder del Procès. Un desafiament a Carles Puigdemont, a qui, això sí, va reconèixer el seu treball al front exterior. Res de lideratge compartit.

Al final de la jornada, el republicà només va comptar amb l'esperat suport de la CUP. 42 vots a favor, 61 en contra i l'abstenció dels 32 postconvergents (Lluís Puig, per delegació, inclòs). Els que no entraran al Govern, van votar sí. Els que tindran la meitat dels departaments, es van abstenir.

Una situació que incomoda els puigdemontistes, sempre, fins ara, avaladors de la unitat de l'independentisme, que, via Albert Batet, van plantejar a Aragonès que renunciés a la segona votació fins que no hi hagués un «pacte sòlid de governabilitat, basat en la concreció , perquè aquesta legislatura ha de ser la de la concreció». Una insinuació que tampoc dimarts hi haurà fumata blanca, si de Junts depèn.

Aragonès no va fer cas de la petició i va intentar acorralar Batet afirmant que «no hi ha diferències insalvables per al pacte i, en qualsevol cas, les diferències existents són més petites de les que hi havia en altres investidures, que sí que van tirar endavant». I sobre les concrecions del procés, Aragonès va ser concís i contundent: «Li accepto el que posa el programa electoral de Junts per Catalunya. Al 100% ».

Consell per la República

Esgotada aquesta via, Batet va treure a la llum els dos principals esculls en les negociacions entre republicans i postconvergents. «Nosaltres advoquem per una direcció col·legiada, pel Consell per la República», va dir l'exalcalde de Valls, i va recordar que si la seva força vol un pacte és perquè no «hi hagi sorpreses, com quan la investidura fallida de Carles Puigdemont, del 30 de gener de 2018 ».

«No és aquesta una proposta de Govern, sinó de país». Pere Aragonès va definir així el seu discurs d'investidura. I és que el president substitut en funcions va oferir un canvi profund en les estructures, no només pràctiques, sinó també teòriques, per a la Generalitat, entrant en trajectòria de xoc frontal amb els postulats clàssics de la postconvergència. Els polítics i els econòmics.

En un discurs llarg, Aragonès va dibuixar una Catalunya allunyada d'«himnes i banderes», de «victimismes» i de carnets «de catalanitat o de progressisme», però radicalment independentista. Va esculpir una proposta amb l'ajuda de cites, cadascuna més allunyada de la postconvergència sociològica que l'anterior.

Fins i tot la pròpia cronologia de la seva intervenció va ser disruptiva. Va trigar més de 70 minuts en arribar a l Procés. El que distancia ERC de Junts. Abans havia traçat un discurs centrat en el social i en la resolució de les crisis sobrevingudes amb la pandèmia, com a gest inequívoc que aquestes són, com a mínim, tan prioritàries com les qüestions més polítiques.

Pocs gestos als «socis»

Picades d'ullet a JxCat? Poques, per no dir cap. Voluntat que hi hagi una unitat estratègica i una crida, simultàniament, als postconvergents i els comuns, que es van sortir al primer revolt de camí del pacte per a la investidura i el Govern, per a una entesa. Poc més.En canvi, sí va haver-hi agraïments i carícies a la CUP per aquest acord que li fa guanyar el suport anticapitalista.

Amb els comuns la història va ser una altra. Jéssica Albiach va retreure a ERC la voluntat de pacte dels republicans amb JxCat i va emplaçar Aragonès al fet que busqués la formació d'un Executiu d'esquerres. El presidenciable va acusar els postecosocialistes d'haver-se «enrocat», després d'haver estat pioners en els pactes entre blocs, amb els pressupostos de la Generalitat de 2020.

Potser on menys variació va haver-hi va ser en el missatge a l'Estat. L'amnistia i el dret a l'autodeterminació segueixen com a eixos innegociables. Per això va parlar de «la negociació més difícil de la història de la Generalitat, perquè mai s'havia portat l'autodeterminació al cor de la Moncloa». Va dir no poder «prometre» que s'aconsegueixi, «però sí que em deixaré la pell en això», va sentenciar.