Les eleccions van ser el 14-F i JxCat ja ha impedit dues vegades la investidura de Pere Aragonès, candidat d'ERC. Ara diuen que pot haver pacte per Sant Jordi, més de dos mesos després del 14-F. Les conclusions són clares: una, si necessiten dos mesos per formar Govern, el desafiament independentista fa olor de pólvora mullada. Dos, si ERC, JxCat i les CUP arriben a al final a un acord, el Govern serà feble i dividit. Tres, ERC no ha fet res perquè el PSC permetés la investidura perquè és presonera de l'aposta independentista.
Què separa JxCat i ERC? Primer, l'enemistat dels seus líders, Puigdemont i Junqueras, que té molt a veure amb el paper de tots dos quan la declaració unilateral de 2017. Cap dels dos volia anar tan lluny -Puigdemont va estudiar convocar eleccions-, però tots dos van apostar per culpar l'altre de «la traïció» (la no DUI). I al final van fer el que sabien que acabaria malament, que va portar l'un a l'exili i l'altre a la presó. I tots dos es proclamen el més conseqüent i fidel a la independència.
Baralla de líders a part, ERC creu avui que la independència necessita més suport que la meitat de la ciutadania que recullen totes les enquestes i els resultats electorals. Més quan el 48% o el 51% de les eleccions de 2017 i 2021 implica un suport (comptant abstencions) dl 33% i el 27% de l'electorat. ERC creu així que avui la unilateralitat seria un altre fracàs i que cal negociar amb l'Estat, més quan a Madrid no governa el PP sinó una coalició sense majoria el PSOE i Podem.
Per contra, Puigdemont creu que la negociació és impossible perquè l'Estat no admetrà el referèndum d'autodeterminació (té raó) i que cal practicar una «confrontació intel·ligent» amb Espanya que la desprestigiï més a Catalunya, que aguditzi la crisi espanyola i que generi suport internacional contra la repressió. El paper ho aguanta tot, però Espanya no s'enfonsa (tot i la crisi) i és a la UE. I el que menys ve de gust a Europa és qüestionar a un dels seus estats que és la quarta economia de l'euro.
JxCat i ERC discrepen del tot en l'estratègia, però tots dos proclamen -a diferència del PNB- que la independència és possible a no gaire llarg termini. I ho diuen perquè una part substancial dels seus electors no només ho creu, sinó que no volen ser desenganyats. Com els nens que no volen saben que els Reis són els pares.
Per això ERC és emocionalment incapaç de trencar el somni del 2017 i anar a un pacte transversal. I Puigdemont, que ho sap, es vesteix de guardià del referèndum d'l'1-O i els fa xantatge. A més, sap que a tot govern d'Espanya -el nacionalisme espanyol pesa- li és difícil un tracte desapassionat del conflicte. I llança insídies contra ERC quan pacta amb el PSOE.
També per això ERC no s'atreveix a plantar cara i negociar amb els comuns i el PSC, quan el PNB sí que ho fa amb el PSOE basc (i contra Bildu). Així ERC fuig de la realitat. Es va veure en el debat amb Illa. Aragonès no admet que un govern exclusiu de l'independentisme parteix Catalunya en dos i perd força per exigir el màxim respecte a l'autogovern (a l'inrevés que el PNB).
Però la clau és la negativa a admetre que la democràcia es concreta en l'Estat de Dret. Aragonès va argumentar, amb raó, que les lleis poden canviar-se. I Illa li va respondre que sí, però només a través de les vies de les lleis vigents. I l'independentisme no ho pot assumir perquè amb la Constitució del 78 (molt ratificada a Catalunya), el camí legal cap a la independència és gairebé nul. Cap Estat -ni el de Canadà- vol ser amputat. I Heribert Barrera, que va evitar -com va poder- que ERC desaparegués en la transició, m'ho va explicitar: «la Constitució va oferir a Catalunya una atractiva gàbia d'or, però si entres a la gàbia ja no en pots sortir» .
Pujol va acceptar la gàbia. Volia ser president i la va creure un pas endavant. Els seus hereus la rebutgen parapetats en les fortes institucions catalanes (la gàbia). I a ERC segueixen en el no del 78. I no aprecien les anàlisis ni de Barrera ni de Tarradellas, que per la seva història sabien que Europa és una unió d'Estats que cooperen i es protegeixen. Res a veure amb els Reis Mags.
El nostre món és el món
