Som més a la vora de repetir les eleccions del que ho érem el 15 de febrer. Som més lluny del pacte entre Esquerra y Junts del que ho hem estat mai. Els republicans van guanyar les eleccions als convergents però l'acomplexament encara no ha canviat de bàndol i els perdedors estan acostumats a manar que controlen l'estat d'ànim dels que estan tan acostumats a perdre que, de la seva victòria, no saben què fer-ne.

Esquerra difon la idea que Junts vol eleccions o investir Aragonès i començar-lo a bombardejar des del primer minut des de l'oposició. Junts sap que ERC es pot entendre, en qualsevol moment, amb el PSC i comuns, i que un cop se celebrin les eleccions a la Comunitat de Madrid, Illa no estarà supeditat a l'estratègia d'Ángel Gabilondo, i tindrà màniga ampla per pactar amb qui vulgui. Els convergents també saben que si guanyen unes hipotètiques segones eleccions, els republicans estaran tan ressentits que difícilment voldran ajudar-los a fer govern.

Però els negociadors de Junts s'han quedat sense incentius per investir Pere Aragonès. Si ERC té pànic a repetir les eleccions i perdre-les, Carles Puigdemont creu que en una nova cita amb les urnes podria recuperar el vot perdut del PDeCAT i llevar-se l'espina clavada d'haver perdut per primera vegada contra Esquerra. Ser o no ser al Govern, des de Waterloo estant, li interessa poc o gens, ben bé com a Jordi Sànchez, que tancat a la presó, molt més que les prestacions dels càrrecs, està interessat en el poder com a concepte que sense cap dubte encarna la presidència de la Generalitat. Laura Borràs ja és presidenta del Parlament, i en qualsevol cas, d'aquí a uns mesos, serà inhabilitada; i qui en el seu nom negocia, Francesc de Dalmases, també té, al seu redós, assegurat el càrrec i el sou a la cambra. I com Puigdemont, tots dos creuen que podrien ser la primera força en cas que el 18 de juliol -seria aquest dia- els catalans haguéssim de tornar a votar. El fulminant cessament de Jaume Alonso Cuevillas és un missatge inequívoc en les nul·les concessions que a Junts estan disposats a fer en l'escenificació de la seva estratègia de la suposada confrontació amb l'Estat, en nom de l'essencialisme rupturista. I ja que els fets estaran limitats per les conegudes conseqüències, serà absoluta l'explotació del material simbòlic.

Els convergents que voldrien fer Govern, consellers i quadres, són majors en nombre però menors en importància. D'una banda, Damià Calvet, Elsa Artadi o Jordi Puigneró, i de l'altra, Jaume Clotet o Joan Maria Piqué, pressionen els seus líders per a què pactin. Duen no menys de 10 anys amb sou públic i han arribat a perdre les formes amb Jordi Sànchez i els diputats esvalotats. «Com que tenen sou garantit es permeten el luxe d'anar de valents i no saben el que és estar a l'oposició». De tota manera, i al marge dels interessos del PSOE a la Comunitat de Madrid, Iván Redondo i el seu client diuen que «a nosaltres ja ens va bé que es repeteixin les eleccions», confiant que el descrèdit de Junts i ERC davant dels seus electors, per no haver estat capaços de posar-se d'acord, ampliaria la victòria del seu candidat.

Junts, que entén l'argument de Redondo i Sánchez, no vol quedar davant dels emocionals electors independentistes com el causant del desacord, però la idea d'investir Pere Aragonès i passar a l'oposició és poc probable que es concreti. És cert que hi ha un sector de Junts que ho planteja, amb l'argument que el Govern seria tan desastrós que en pocs mesos cauria, però els que al partit tenen més experiència saben que «el mateix vam dir del tripartit i va durar 7 anys. El president de la Generalitat, com el del govern central, té molt marge de maniobra per continuar. I aleshores nosaltres els hauríem regalat el poder a canvi de res».

D'altra banda, encara que el PSC podria estar disposat a recolzar des de fora un govern d'Esquerra i Podem, i de pactar-lo a última hora, considera que «Aragonès està fent les coses amb els peus, i abans d'entendre's amb nosaltres hauria de trencar amb la CUP. De fet, un que vol governar seriosament, no és raonable que el primer que faci sigui anar a pactar amb la CUP».

Aragonès té la primera oportunitat que ha tingut Esquerra de tenir la presidència de la Generalitat des de la recuperació de la democràcia. Junts no vol cedir el tron, els seus negociadors viuen fora de la realitat, i ensumen la por dels seus íntims enemics de perdre al juliol el que els ha costat gairebé 90 anys de recuperar.

L'odi que senten entre ells els diferents membres de la gran família independentista és molt més consistent que l'animadversió que tots plegats professen contra l'Estat i la idea d'Espanya.