El dissabte 8 de maig de 2021 passarà a la petita història política com el dia en què ERC es va rebel·lar contra el seu passat més recent, contra les etiquetes que li han penjat i, sobretot, contra els complexos que l'han intimidat davant l'espai convergent i els seus successors. Si una cosa tenen en comú Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull i Quim Torra, a més d'haver estat tots els candidats a president que han presentat CiU/PDeCAT/JxCat, és que tots van comptar en algun moment amb els vots dels republicans. Sense anar més lluny, l'actual presidenta del Parlament, Laura Borràs, va aconseguir el càrrec gràcies al suport d'ERC.

Aquesta fidelitat, no contínua, com va acreditar el tripartit, va donar la fama al nonagenari partit, durant anys 80 del segle passat, de ser els escolanets de CiU i, més recentment, uns «pagafantes». Terme que descriu qui paga totes les consumicions (no cal que sigui la universal taronjada) d'una altra persona, en un ambient noctàmbul-festiu, sense merèixer per part del beneficiat o beneficiada cap consideració ni respecte.

I, precisament, l´elecció de Borràs marca l'inici d'allò succeït el 8 de maig. En aquella ocasió, al mes de març, els republicans van acceptar votar la que havia estat candidata a la presidència de la Generalitat a canvi, mantenen fonts republicanes, d'un compromís de reciprocitat de JxCat en la investidura de Pere Aragonès. No es va produir i, el 30 de març, Junts va impedir, com havia fet el 26, l'elecció del candidat d'ERC.

Falses promeses

En aquella doble sessió del ple d'investidura, no obstant això, van ser diversos els post-convergents que es van acostar a més d'un republicà en els passadissos del Parlament intentant calmar el seu empipament per la presumpta traïció rebuda. I murmurant una nova data, el 23 d'abril, Sant Jordi.

Després de les vacances de Setmana Santa, els dies van anar passant sense grans avanços en la negociació. El 3 d'abril es va saber que Junts es plantejava que, si la coalició no era plausible, i abans d'anar a una repetició de les eleccions, es quedaria al marge del Govern i investiria Aragonès. El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, ho va verbalitzar després en una entrevista a La Vanguardia.

ERC va prendre nota del que va dir Sánchez i, mentre s'acostava el 23 d'abril, va llançar el seu famós últimátum: o hi havia investidura entre Sant Jordi i el Primer de Maig o explorarien aquest Govern en solitari que els oferia JxCat. Un ultimàtum que va provocar l'escepticisme general, ja que l'opció de màxima pressió, l'executiu monocolor, seguia i continua estant en mans de Junts. En aquelles dates, Esquerra ja començava a plantejar-se sol·licitar a Borràs que convoqués un nou ple d'investidura i només esperava el moment de fer-ho, si els post-convergents els forçaven.

El Primer de Maig es va celebrar una reunió a la presó de Lledoners que va encarrilar l'acord. I es va canalitzar en l'única matèria que realment és subjecte de negociació, debat i tensió: qui i com dirigeix l'estratègia independentista en el Procés. En aquell conclave es va arribar a una mena de preacord pel qual Junts acceptava que la batuta recaigués en un òrgan pentapartit (les tres forces polítiques i les dues entitats sobiranistes) fix, aliè i independent al Consell per la República creat i liderat per Carles Puigdemont des de Waterloo.

Però el que era música de violins dissabte es va convertir en tambors de guerra dilluns. Segons ERC, Junts es va fer enrere. «Cada vegada que s'acorda alguna cosa a la taula de negociació i els presents de Junts expliquen el seu contingut al comandament del partit es produeix un pas enrere», van afirmar.

El dijous 6 de maig, ERC va comunicar a Junts que, després de la pròrroga concedida dissabte anterior, el divendres al migdia els post-convergents havien de donar una resposta definitiva i els van enviar una última versió del document esbossat ja a Lledoners.

Trucades sense resposta

El divendres 7, no obstant això, a mig matí, Sànchez va comparèixer en roda de premsa per afirmar que l'acord estava molt a prop. La declaració va causar estupefacció a Esquerra, però a Aragonès li va faltar temps per trucar el mateix secretari general i dir-li que, si era així, es ratifiqués el pacte la tarda d'aquell mateix divendres. «Mai van respondre, ni van voler quedar, ni res», relata una font. «Aragonès es va cansar que no li agafessin el telèfon», rebla una altra.

A última hora de la tarda, va arribar als mitjans una convocatòria de premsa del propi vicepresident en funcions per al dissabte 8 a les onze del matí. La decisió estava presa. Oriol Junqueras ho coneixia tot. Es va connectar, també des de Lledoners, a la reunió de seguiment de les negociacions del divendres i a la reunió de l'executiva d'ERC del dissabte, prèvia a la compareixença. Com Marta Rovira.

Tornada a la casella de sortida

Dissabte al matí, sense que ERC ho esperés perquè l'ultimàtum havia vençut divendres, va arribar una resposta que va encendre encara més els ànims republicans, ja que «tornaven a l'inici, al març, a la tutela del Consell per la República, és a dir, de Puigdemont». En concret, els post-convergents proposaven un període de dos mesos per a reformar i donar-li transversalitat a una entitat en la qual, per exemple, no hi ha la CUP i ERC manté un paper testimonial. Passat aquest temps, segons JxCat, el restaurat Consell per la República es convertiria en la direcció estratègica del procés.

Aragonès, fart que «Junts sobreposi el que ells entenen el seu dret natural a liderar-ho tot davant del dret d'ERC guanyat a les urnes», descriu una veu filosòfica del partit, executa l'ultimàtum. Potser com a mesura de pressió definitiva, és a dir per governar, finalment, en solitari. «Avui ens hem fet grans», va sintetitzar un càrrec republicà.