El dissabte 8 de maig de 2021 passarà a la petita història política com el dia en què ERC es va rebel·lar contra el seu passat més recent, contra les etiquetes que li han penjat i, sobretot, contra els complexos que l'han intimidat davant l'espai convergent i els seus successors. Si una cosa tenen en comú Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull i Quim Torra, amén d'haver estat tots els candidats a president que han presentat CiU/PDECat/JxCat, és que tots van comptar en algun moment amb els vots dels republicans. Sense anar més lluny, l'actual presidenta del Parlament, Laura Borràs, es va fer amb el càrrec gràcies al suport d'ERC.

Aquesta fidelitat, no contínua, com va acreditar el tripartit, va donar la fama al nonagenari partit, durant anys 80 del segle passat, de ser els escolanets de CiU i, més recentment, uns «pagafantes». Terme que descriu a qui paga totes les consumicions (no cal que sigui la universal taronjada) d'una altra persona, en un ambient noctàmbul-festiu, sense merèixer per part del beneficiat o beneficiada cap consideració ni respecte.

I, precisament, l'ungiment de Borràs marca l'inici del succeït el 8 de maig. En aquella ocasió, mes de març, els republicans accepten votar a la que havia estat candidata a la presidència de la Generalitat a canvi, mantenen fonts republicanes, d'un compromís de reciprocitat de JxCat en la investidura de Pere Aragonès. No va haver-hi tal cosa i, el 30 de març, Junts va impedir, com havia fet el 26, l'elecció del candidat d'ERC.

Falses promeses

En aquella doble sessió del ple d'investidura, no obstant això, van ser diversos els postconvergents que es van acostar a més d'un republicà en els passadissos del Parlament tractant de calmar el seu empipament per la presumpta traïció rebuda. I murmurant una nova data, el 23 d'abril, Sant Jordi.

Després de les vacances de Setmana Santa, els dies van anar passant sense que grans avanços en la negociació. El Periódico va avançar el 3 d'abril que Junts es plantejava que, si la coalició no era plausible, i abans d'anar a una repetició de les eleccions, es quedaria al marge del Govern i investiria a Aragonès. El secretari general de Junts, Jordi Sànchez, ho va verbalitzar després en una entrevista a La Vanguardia.

ERC va prendre nota del que s'ha dit per Sánchez i, segons s'acostava el 23 d'abril, va llançar el seu famós últimátum: o hi havia investidura entre Sant Jordi i el Primer de Maig o explorarien aquest Govern en solitari que els oferia JxCat. Un ultimàtum que va provocar l'escepticisme general, ja que l'opció de màxima pressió, l'executiu monocolor, seguia i continua estant en mans de Junts. En aquelles dates, Esquerra ja començava a plantejar-se sol·licitar a Borràs que convoqués un nou ple d'investidura i només esperava el moment de fer-ho, si els postconvergents els forçaven.

El Primer de Maig se celebra una reunió a la presó de Lledoners que encarrila l'acord. I ho canalitza en l'única matèria que realment és subjecte de negociació, debat i tensió: qui i com dirigeix l'estratègia independentista en el procés. En aquest conclave s'arriba a una espècie de preacord pel qual, a grosso modo, Junts accepta que la batuta recaigui en un òrgan pentapartit (les tres forces polítiques i les dues entitats sobiranistes) fix, aliè i independent al Consell per la República creat i liderat per Carles Puigdemont des de Waterloo.

Però el que era música de violins el dissabte es va tornar en tambors de guerra el dilluns. Segons ERC, Junts es tirava enrere. «Cada vegada que s'acorda alguna cosa en la taula de negociació i els presents de Junts expliquen el seu contingut al comandament del partit es produeix un pas enrere».

El dijous 6 de maig, ERC comunica a Junts que, després de la pròrroga concedida el dissabte anterior, el divendres al migdia els postconvergents havien de donar una resposta definitiva i els van enviar una última versió del document esbossat ja en Lledoners.

Trucades sense resposta

El divendres 7, no obstant això, a mitjan matí, Sànchez compareix en roda de premsa per a afirmar que l'acord està molt a prop. La declaració causa estupefacció a Esquerra, però a Aragonès li falta temps per a trucar al propi secretari general i dir-li que si era així, es ratifiqués el pacte la tarda d'aquest mateix divendres. «Mai van respondre, ni van voler quedar, ni res», relata una font. «Aragonès es va cansar que no li agafessin el telèfon», rebla una altra.

A última hora de la tarda, arriba als mitjans una convocatòria de premsa del propi vicepresident en funcions per al dissabte 8 a les onze del matí. La decisió està presa. Oriol Junqueras estava més que al corrent de tot. Es va connectar, també des de Lledoners, a la reunió de seguiment de les negociacions del divendres i a la reunió de l'executiva d'ERC del dissabte, prèvia a la compareixença. Com Marta Rovira.

Tornada a la casella de sortida

El dissabte al matí, sense que ERC ho esperés perquè l'ultimàtum havia vençut el divendres, va arribar una resposta que va encendre encara més els ànims republicans, ja que «tornaven a l'inici, a març, a la tutela del Consell per la República, és a dir, de Puigdemont». En concret, els postconvergents proposaven un període de dos mesos per a reformar i donar-li transversalitat a una entitat en la qual, per exemple, no hi ha la CUP i ERC manté un paper testimonial. Passat aquest temps, segons JxCat, el restaurat Consell per la República es convertiria en la direcció estratègica del procés.

Aragonès, fart que «Junts sobreposi el que ells entenen el seu dret natural a liderar-ho tot enfront del dret d'ERC guanyat en les urnes per decisió de la ciutadania», descriu una veu filosòfica del partit, executa l'ultimàtum. Sigui com a mesura de pressió definitiva, és a dir per a governar, finalment, en solitari. «Avui ens hem fet grans», va sintetitzar un càrrec republicà a aquest diari.