Sense voler ofendre els seus renovats socis de Junts, ni cedir en el que no havia cedit durant tres mesos de negociació. Sense cites a Karl Marx, ni un repàs extens al pacte amb la CUP, però sense esmentar el Consell per la República ni el que es farà a partir del 2023, quan l’independentisme verifiqui que la taula de negociació amb l’Estat no dóna els seus fruits. Pere Aragonès va apel·lar ahir al mínim comú divisor, per tant, que és la voluntat d’assolir la independència, i al desig de transformar la Generalitat sota el comandament republicà.

Un segon discurs d’investidura, després de la sessió fallida de finals de març, en què va prometre dibuixar un «canvi d’etapa» a Catalunya. Fins a quatre vegades va al·ludir a la «sacsejada» que fa falta i que ell vol impulsar i que permetrà observar, va dir, «canvis de fons i de forma des del primer dia». Un objectiu de fons que es vehicularà amb dos assumptes propis de la conjuntura social i política. «Amb una mà lluitarem contra la COVID i la crisi», va dir des del faristol de Parlament, «i amb l’altra avançarem cap a la independència».

El presidenciable republicà va qualificar d’«obsessió» personal la resolució del conflicte polític. Una resposta que ell defensa que ha d’anar de la mà de l’exercici del dret a l’autodeterminació. «El d’Escòcia, el vull per a Catalunya. I el paper del Regne Unit, que l’adopti Espanya», va asseverar traçant l’inevitable paral·lelisme amb Gran Bretanya, ara que la reelegida presidenta escocesa, Nicola Sturgeon, pressiona per a un segon referèndum d’independència.

El mirall escocès

«El Regne Unit va intentar seduir els escocesos. I això és el que vull sentir. Que l’Estat ens expliqui per què hem de seguir a Espanya, quina proposta tenen per a nosaltres. I sobretot que no tinguin por de les urnes i, tampoc, por de perdre». Des de la trinxera de la «Generalitat republicana», com ja va batejar fa setmanes el Govern en mans d’ERC, «l’únic límit serà el de la voluntat popular expressada a les urnes».

En aquest punt, Aragonès va reiterar el concepte de «confrontació cívica i democràtica» amb l’objectiu de fer entendre a l’Estat que tota solució «passa pel referèndum i l’amnistia» que ja va fer servir dilluns, en la presentació de l’acord amb Junts. Una aproximació lèxica, sens dubte, al marc de Junts i una prova que el republicà va intentar evitar tota confrontació, aquesta sí, amb els seus socis. Un guant blanc que van mantenir el candidat i el portaveu puigdemontista, Albert Batet, en els seus torns de rèplica.

Governar «per a tots»

La qüestió territorial va atreure gran part del protagonisme del seu discurs, ja des de l’inici, quan va explicar, a la primera frase, que es presentava davant el Parlament, «seu de la sobirania de la nació catalana, per fer efectiva la independència de Catalunya». Però va voler Aragonès donar-li un toc inclusiu, en assenyalar que governarà «per a tots», posant «les perifèries» al «centre» i intentant avançar «com un sol poble». «Tan important és arribar a l’objectiu», va dir en referència a la independència, «com fer-ho tots. Perquè tots aquells que avui rebutgen la república catalana han de saber que la república catalana no els rebutjarà».

Va anunciar la posada en marxa d’un acord nacional per a l’autodeterminació i l’amnistia «per aconseguir que Catalunya segui a la taula de negociació» amb el Govern central com un «sol poble». En aquesta línia, i defugint l’estranya maniobra d’ERC amb els comuns, en el procés de negociació amb Junts, va allargar la mà «als que més aviat que tard ens haurem d’entendre per demanar-los el seu suport», o almenys «que no s’oposessin a la seva investidura» en nom d’una «visió comuna del progrés d’aquest país» que les dues forces realitzen.

Per la resposta que va donar Jéssica Albiach, després d’intervenir Aragonès, sembla que la seducció no es va completar. La líder dels comuns al Parlament va titllar de «triomfalista» la intervenció del republicà i va dir que prometia «més del mateix», de manera que no va entendre que Aragonès fos sincer, «sinó que ha estat una posada en escena» .

El fet d’esplaiar-se en la qüestió independentista va ser una conseqüència, també, de la declarada vigència del discurs, pel que fa a les qüestions més socials, que va fer el 26 de març i que se sustentava en l’acord assolit pocs dies abans amb la CUP. Una manera de dir que el pacte amb Junts no modifica gens ni mica la seva proposta, per exemple, d’un pla de rescat immediat de 700 milions, ni la promesa gratuïtat de l’escolarització de l’etapa entre els 0 i 3 anys. Una manera de dir, en conclusió, que la investidura podia haver-se fet fa dos mesos.

Quatre banderes

La bandera democràtica, exemplificada en l’amnistia i l’autodeterminació, i que també abasta la transparència i «la voluntat de retre comptes» és una de les quatre banderes que va enarborar Aragonès per explicar aquesta «sacsejada» que promet. La segona és la del progrés, la garantia de «llar i ocupació, de salut i educació i d’un nou model econòmic. La tercera és la feminista. I l’última, la verda, «per revertir el canvi climàtic, promoure l’economia verda i un canvi de cultura».