Esquerra Republicana de Catalunya ha hagut d’esperar 82 anys per tornar a tenir un president de la Generalitat. Un llarg període que inclou la llarga nit de la dictadura i 40 anys de recorregut democràtic durant el qual ERC sempre ha anat a rebuf de l’espai convergent i ha passat etapes de dificultat. Fins i tot ara, després d’aconseguir superar Junts per Catalunya a les urnes, els tres mesos caòtics de negociació amb la postconvergència han estat a punt de fer fracassar les aspiracions del candidat.

Però, finalment, el divendres 21 de maig de 2021 passarà a la història d’Esquerra perquè amb els vots republicans, de JxCat i de la CUP, Pere Aragonès Garcia es va convertir en el 132è president de Catalunya. I ho va fer amb un missatge inequívoc, reiterat durant tot el debat d’investidura: ampliar la seva actual aliança entre independentistes per intentar conjugar sobiranisme i esquerranisme i governar «per a tots i posant per davant el servei a la ciutadania de Catalunya», segons les seves pròpies paraules en ser investit a la cambra catalana amb una ovació dels seus i l’aplaudiment educat de Junts.

Atès que una imatge val més que mil paraules, després de la sessió, el líder d’ERC, Oriol Junqueras -que va assistir al ple gràcies a un permís penitenciari-, va parlar durant uns segons amb l’expresident Quim Torra i la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Breu intercanvi. Després d’això, Torra va desaparèixer del focus i la imatge del dia va ser la llarga, sincera i emocionada abraçada entre Junqueras i el nou president, seguida d’un llarg aplaudiment de tots els diputats i consellers sortints d’ERC a l’escalinata del Parlament.

Abraçades, llàgrimes, punys...

Abraçades, llàgrimes, punys en alt -com el de Junqueras en arribar al Parlament, o el de Josep Maria Jové, diputat i imputat- i alegria desbordada. Junqueras va demanar als seus un aplaudiment extra per a la secretària general «exiliada», Marta Rovira. I no va parar de llançar mirades d’agraïment al nou president. Mentrestant, un negociador de Junts, en el seu compte de Twitter, després de felicitar Aragonès, preferia destacar els que mantenen «el llistó on toca»: Torra i Borràs.

Aragonès va aconseguir ser president amb molta més placidesa del que es preveia només una setmana enrere. No és només que Junts i la CUP van enarborar discursos molt conciliadors durant el debat, tot i les amenaces habituals dels anticapitalistes, sinó que tant l’intercanvi de dijous amb el socialista Salvador Illa i el de divendres amb la representant dels comuns, Jéssica Albiach, van deixar molt marge a la col·laboració durant la nova legislatura. En contrast, a l’extrem del tauler, amb un paper irrellevant aritmèticament, Vox, Ciutadans i el PP.

Canvi, en forma i fons

Aragonès va mostrar una evident voluntat de canvi d’etapa, en fons i forma. El nou cap del Govern es va comprometre a «exercir el càrrec de president amb tota la humilitat personal, però amb tota l’ambició col·lectiva, amb mà estesa i ambició democràtica, esperit de servei, valors republicans, sempre al servei de la ciutadania de Catalunya».

També les referències més personals mostraven un canvi de rasant respecte els seus antecessors. Va tenir paraules emocionades per a Junqueras i per a un ex-regidor d’ERC a Pineda de Mar mort fa tres anys, Pere Horta. No hi va haver referències a Carles Puigdemont ni al Consell per la República, ni amenaces de ruptura ni de desbordar la legalitat, si bé Aragonès vol «culminar» el camí cap a la independència. La carta de navegació del nou president, que aconsegueix ser-ho després d’haver rebut dos cops de porta de JxCat en les sessions d’investidura de març, és la següent: «Em crec aquesta via àmplia, hi ha aquesta àmplia majoria, que és diversa i plural perquè el país és divers i plural».

Aragonès va aconseguir una còmoda segona sessió en què després de plantar cara al discurs de nou incendiari de l’extrema dreta de Vox amb un «no passaran», va estendre la mà tant a la CUP -que va avisar que li retirarà el suport en breu si no es comença a veure el canvi en política de desnonaments i l’actuació dels Mossos d’Esquadra- com als comuns, que li van oferir acords parlamentaris tot i criticar l’acord ERC-Junts, que Jéssica Albiach va descriure com el «pacte de la resignació», fet pel qual va votar en contra d’Aragonès, malgrat que aquest li va demanar obertament una abstenció.

En la seva doble intervenció, Dolors Sabater i Carles Riera, de la CUP, van llançar missatges d’advertència sobre l’acord amb ERC, que van qualificar de «mínims». «Si durant les properes setmanes no s’atura la repressió contra el moviment de defensa de l’habitatge i no es retira els antiavalots en els desnonaments, la CUP no podrà sostenir aquesta majoria parlamentària», va avisar Sabater. En la seva resposta, Aragonès va ser extremadament conciliador amb el discurs i l’eix ideològic de la CUP, afirmant que encara que tinguin, respecte ERC, llenguatges diferents, parlen tots dos de «transformar el sistema econòmic que ha generat desigualtats».

Els comuns s’ofereixen

La candidata dels comuns, Jéssica Albiach, va ser més aspra amb Aragonès, a qui va retreure haver cedit davant Junts després de la negociació «interruptus» entre ERC i els comuns. Però en cap moment va trencar ponts. «No hem aconseguit el canvi de Govern, perquè això no és un canvi. Nosaltres sí que volem fer des de ja realitat el canvi al Parlament de Catalunya», va afirmar.

Així, Aragonès va sortir sense cap ferida del debat -excepte les previsibles topades amb el PP, Ciutadans i Vox, competint en retòrica de conflicte- però amb tot per fer, atès que Junts té per definir el perfil dels set consellers del Govern de coalició. Amb tot, ahir es va imposar l’emotivitat republicana davant un fet que, sens dubte, pot qualificar-se d’històric, el retorn d’ERC a la presidència de Catalunya.