El repte és convertir el que sens dubte ha estat una mòrfica sessió d’investidura, la de Pere Aragonès, en una crònica saborosa, quelcom que es mesura, ai!, pel nombre de lectors que arriben al punt final del text. Facin-ho, perquè allí, com a reclam, es revelarà almenys què va passar el dia en què Charles Chaplin es va presentar d’incògnit a un concurs d’imitadors de Charlot. A veure qui en dona més, perquè val més això que res, comparat amb el poc que des del faristol ha ofert la sessió d’investidura; no des del punt de vista dels continguts, sinó de la posada en escena, excepció feta, per descomptat, d’Alejandro Fernández, el Lenny Bruce dels escenaris polítics. Fora de faristol, cosa que és d’agrair, hi ha hagut alguna cosa de passadissos, l’equivalent al que als instituts de secundària (si tenen adolescents a casa, els sonarà) anomenen salseig; és a dir, acudits que si no són certs haurien de ser-los.

Per exemple. Ocuparà Aragonès el despatx de president de la Generalitat, segellat des de l’adéu a la belga de Puigdemont com si fos la vuitena porta de Jerusalem? Per saber la resposta, han de llegir abans el pròxim paràgraf. És un momentet.

L’última ocasió en què el Parlament va triar president va ser fa tres anys. Quina jornada. Es presentava al càrrec Quim Torra, un candidat d’entrada apetitós com un tofu, però allò va acabar, com se sap, com una barbacoa argentina. El tximitxurri va ser aquest conjunt d’articles rescatats de les hemeroteques pels partits de l’oposició en què Torra, qui l’anava a imaginar, retratava als espanyols com a monstres pestilents i, això és literal, amb «dentadures postisses amb verdeig. Aquell rapsode, una vegada guanyada la votació, es va acomodar en un despatx supletori perquè se suposava que el presidencial era un símbol. Així restaria, immaculat, fins que un dia l’expresident tornés victoriós.

Els professionals dels passadissos diuen que, encara que sense pompa, Aragonès posarà fi a aquesta anomalia immobiliària. Aviat es podrà comprovar. Dilluns, potser. Alguna reminiscència tel·lúrica tindrà aquesta habitació gòtica, perquè Pujol els seus problemes va tenir perquè Josep Tarradellas entengués que el seu arrendament havia finalitzat i, 23 anys després, Marta Ferrusola va verbalitzar grollerament que sentia que uns okupes, els socialistes, havia entrat a casa seva.

Més passadissos. Que Oriol Junqueras ha assistit a la sessió d’investidura no ho descobriran perquè ho llegeixin aquí. Ha estat una de les fotografies de la jornada. No és cap secret que Aragonès el considera el seu mentor i que aquest li correspon amb un vot de confiança, és a dir, que no li passarà el que a Josef Tura li succeïa com a protagonista de la gran obra mestra d’Ernst Lubitsch, que sortia a escena per a pronunciar el monòleg angular d’Hamlet i l’apuntador, des de la seva garita del prosceni, li recorda les paraules crucials que ha de pronunciar, ser o no ser, títol per cert de la pel·lícula. La qüestió no és Esquerra, aquesta aparent sarsuela, sinó Junts, aquest Ricard III.

Lefevrisme a Waterloo

Passat el cap de setmana se sabrà qui són els consellers que corresponen a la dreta catalana en el nou Consell Executiu, però en tot un matí d’indagacions va ser impossible obtenir una única i sòlida resposta sobre qui farà aquesta llista. Puigdemont, que amb el seu silenci avala als qui diuen que l’acord aconseguit és una traïció a l’1 d’Octubre? Jordi Sànchez, estrateg qüestionat pels seus aquestes últimes setmanes? Es diuen Junts, cert, però són molt poc monolítics.

Un pronòstic llançat al tapet com els daus, pur atzar, podria ser que l’habemus papa anunciat poc abans de les dues de la tarda amb l’elecció de Aragonès ho ha estat amb un teló de fons cismàtic, amb Waterloo refundat com una mena de seu del nou lefevrisme independentista. Les guerres entre religions ja solen ser la repera, però no són res al costat de les guerres entre cristians.

I ara sí, el promès al principi, el punt final. Chaplin va rodar les seves més immortals pel·lícules a partir de 1923, entre elles, La quimera de l’or, la seva preferida, de la qual es podrien fer molts jocs de paraules fàcils a la recerca de comparacions sobre si el procés ha arribat una mica a aquest punt, perquè a la pel·lícula, tres tipus que no se suporten acaben tancats en una cabana durant un torb, figurat trassumpte del Govern que està per venir. No, la cosa promesa és una altra. Chaplin va tenir, tres anys abans de rodar aquella pel·lícula, l’ocurrència de presentar-se a un concurs d’imitadors de Charlot. Sembla que aquest tipus de competicions eren habituals. Bob Hope en va guanyar un any abans una que es va celebrar a Cleveland, així que Chaplin va pensar que s’emportaria el primer premi de carrer. Va quedar en el lloc número 20. La imprevisibilitat, diví tresor, ni que sigui per a treure del somni profund una investidura que zzzzz...