Guerra oberta i aferrissada a Junts per Catalunya, el partit creat per l’expresident Carles Puigdemont fa menys d’un any. El pacte de legislatura de Jordi Sànchez i Pere Aragonès d’ara fa una setmana era desconegut per bona part de la cúpula de JxCat i ha generat un terratrèmol de conseqüències imprevisibles.

L’executiva posterior a l’anunci de l’acord va constatar les discrepàncies. S’acusa el secretari general d’enganyar i amagar les seves maniobres. I la decisió d’Elsa Artadi i Josep Rius, pesos pesants de Puigdemont, de no participar en el Govern és només la punta de l’iceberg d’un conflicte intern molt profund. Un conflicte del qual són perfectament coneixedors els socis d’ERC al Govern.

Puigdemont, després de setmanes de silenci, va respondre al pacte amb ERC amb un text molt agre en el qual el suport explícit a l’acord era gairebé inexistent i en què va prioritzar el lament, l’exigència que cap partit imposi la seva estratègia i la reclamació de respecte i confiança davant la desunió de l’independentisme.

Sorpresa i indignació

Puigdemont no era coneixedor de l’última negociació en secret de Sànchez amb Aragonès. I un cop assolit l’acord, la sorpresa i indignació interna van ser notables entre els més fidels puigdemontistes. El pacte, sostenen, rebaixa el llistó que havien ja fixat els negociadors de Junts i incloïa un repartiment de carteres del futur Govern sense consultar el partit. Per això, la reunió de la direcció poc després de conèixer-se l’acord va ser intensa, segons fonts coneixedores de la mateixa. Sànchez esgrimeix que el 82% dels associats que van votar a la consulta van avalar el seu pacte amb Aragonès. Però, segons el parer dels seguidors de l’expresident, l’acord assolit no inclou cap concreció respecte l’anomenat full de ruta independentista.

Després de l’insatisfactori acord amb Esquerra, segons aquest sector combatiu, Puigdemont i el Consell per la República van emetre posicionaments contundents a favor de la DUI de 2017 i de no renunciar a la seva estratègia de xoc i unilateralitat. Sànchez ha acceptat que cap de les dues estratègies, ni la d’ERC ni la de Puigdemont, s’imposaran, i ha admès públicament que no hi ha hagut integració entre ambdues, de moment. I això fa saltar les alarmes i genera un xoc intern entre dues visions diametralment oposades de l’independentisme.

Mentrestant, durant tota la negociació, dirigents de Junts al Govern van clamar per un pacte com més aviat millor amb Esquerra que passés, sí o sí, per estar a l’Executiu, sense cap mena de dubte ni especulacions sobre passar a l’oposició o forçar altres eleccions catalanes. I, finalment, han constatat amb estupor com Sànchez manejava la composició del nou Govern amb perfils més aviat tècnics, deixant de costat figures de pes més polític com ho són Damià Calvet -que comptava amb el suport de Josep Rull i Jordi Turull des de la presó -, Meritxell Budó -també apadrinada per Turull- i Miquel Sàmper.

Així les coses, en la guerra interna oberta, si el Govern queda en mans dels noms proposats per Sànchez, el puigdemontisme pot convertir el grup de JxCat al Parlament en un ariet contra l’Executiu. Un grup parlamentari al capdavant del qual hi ha un fidel a Puigdemont, Albert Batet, però que té una composició molt heterogènia. Creix la preocupació en un sector del partit sobre com donar suport a un Govern que ja no està presidit per Junts. D’altres, en canvi, reclamen cultura de coalició i de govern. «Seria un sabotatge no donar suport al nou Executiu», adverteixen. Un destacat diputat afirma que «en els primers mesos» hi haurà suport a Aragonès. Després, dependrà de l’actitud que el PSOE tingui a Madrid i de la CUP a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella.

Una elecció «surrealista»

La tensió s’incrementa perquè la gestió dels noms del futur Govern s’ha fet amb una opacitat notable i amb un ball de noms constant, fruit dels precaris equilibris en una organització convulsionada. «És surrealista el que està passant», confessa un dels integrants del Govern sortint.

A més, la figura de Jordi Puigneró com a vicepresident no s’interpreta tant com la decisió de col·locar un peó puigdemontista, sinó com la de resoldre la guerra amb Calvet a favor del primer, que no forma part del cercle directe de l’expresident.

Sànchez oficialment nega la tesi de la desunió interna adduint que Puigneró és un home de Puigdemont al Govern, però ningú és capaç de descartar cap escenari en una formació liderada per un expresident que s’ha allunyat de la vida de partit i ha ofert nombroses mostres en el passat de la seva capacitat de crear noves estructures.

Una hipòtesi és que Puigdemont es centri en el ressò internacional del Procés, mentre el Govern gestiona el dia a dia i l’estratègia independentista es fixa a Catalunya entre els cinc principals actors del sobiranisme.