L’etern problema català segueix aquí. El d’Euskadi va ser pitjor perquè ETA va posar en escac l’Estat. Però la fi de la violència, l’admissió constitucional del concert i l’encert del PNB ho han canviat tot. Per contra, Catalunya es va enverinar després de la sentència del Constitucional de 2010 sobre l’Estatut votat a les Corts espanyoles. I encara més amb el referèndum i la declaració unilateral de 2017.
L’independentisme es queixa de la judicializació de la política. Té part de raó, però quan es violen lleis rellevants -com el propi Estatut- és incoherent lamentar després la reacció de les autoritats judicials.
Els fets són que el Parlament espanyol -amb suports del PP i el PSOE- va votar el 155, que hi va haver immediatament noves eleccions, i que l’independentisme va revalidar la seva majoria absoluta. I gairebé dos anys després el Suprem va dictar sentències de presó, de fins a 13 anys, per als dirigents processats.
Però la sentència no ha resolt el conflicte. Els independentistes -dividits- han tornat ara a guanyar les eleccions, Catalunya està partida en dues i la governació d’Espanya segueix mig bloquejada.
Què fer? La justícia va dictar sentència i s’està complint perquè els condemnats porten gairebé quatre anys de presó. Els dirigents de 2017 estan a la presó (o a Waterloo), però els seus hereus segueixen guanyant eleccions i el desbloqueig serà molt difícil mentre els referents d’aquests partits estiguin privats de llibertat. Catalunya i Espanya segueixen bastant bloquejades.
Els principals partits catalans -i fins i tot activistes contra la independència, com Josep Ramon Bosch, que van organitzar les grans manifestacions de Societat Civil Catalana- creuen que l’indult permetria desinflamar. I els catalans -el 48,7% està contra la separació, segons l’última enquesta del CEO de la Generalitat- són favorables a l’indult en un 70%. I part del separatisme no els desitja precisament perquè tem la desinflamació.
Però les dretes espanyoles hi estan molt en contra. Hi ha motius lògics -les sentències han de complir-se i el separatisme els enerva-, però també hi ha incomprensió (inclosa la mediàtica) i els seus partits creuen que els indults -si es donen- afebliran el Govern.
Les coses són així i Pedro Sánchez afronta la decisió més difícil. Però recuperar una certa concòrdia és essencial. La llei s’està complint i la llei dona al Govern la facultat d’indultar. El Govern de González ho va fer amb el general colpista Armada i Aznar, en un gest assenyat, amb Vera i Barrionuevo.
La Fiscalia s’hi oposa. Lògic, perquè ja va quedar frustrada quan el Suprem no els va condemnar per rebel·lió. El Suprem els jutja inacceptables. És comprensible perquè és el tribunal sentenciador i en un assumpte que afecta la unitat d’Espanya. Però l’indult és facultat del Govern si ho creu d’«utilitat pública», que no és un concepte jurídic sinó només polític. La llei diu que el Govern pot actuar segons el seu criteri. I l’indult ajudaria a recuperar normalitat.
És lògic que els contraris ho critiquin, però seria negatiu que passessin a deslegitimar i intentar impedir el que consagrin les lleis. I seria un malson que aquests indults -que han de buscar la concòrdia- fossin el germen d’un altre gran cisma. La dreta ja hauria de saber que excitar el lògic patriotisme contra mesures que intenten rebaixar el conflicte català només complica mes les coses. Rajoy va recuperar el poder, contra Zapatero, fent campanya contra l’Estatut de 2006 i després va haver de recórrer al 155 (i al suport de Sánchez) per avortar una declaració d’independència.
Els indults necessitarien un clima de consens molt diferent de l’actual. No tota la culpa és del PP, però és penós que, respecte a Catalunya, PP i PSOE només acorden alguna cosa quan, com el 2017, la política del PP ha acabat malament.
En tot cas, els indults no haurien d’haver-se convertit en una tèrbola guerra d’interessos. Al final hi ha mesures difícils, fins i tot potser impopulars, que resulten positives. Un veterà empresari em deia divendres que va quedar horroritzat quan en 1977 Adolfo Suárez va legalitzar, per sorpresa i en Divendres Sant, el PCE. Va encertar perquè aquelles eleccions van ser el fonament de la Constitució. No, no som aquí, però...
El nostre món és el món
