El policia nacional Ángel Hernández va ser homenatjat pels seus companys a la caserna corunyesa de Lonzas aquest dijous, el dia que va anar a signar la seva jubilació. Amb només 45 anys, Hernández deixa el cos a conseqüència de les lesions sofertes durant els disturbis ocorreguts a Barcelona el 2019, quan va fer-se pública la sentència condemnatòria als líders del procés.

Es jubila amb 45 anys. Va imaginar així alguna vegada el seu últim dia a la Policia Nacional?

No, jo m’havia d’incorporar al juliol a la comissaria de Viveiro. Vaig pensar que em jubilaria a l’edat que em tocava, i no. Aquella nit fatídica, es va acabar la meva carrera policial.

Tenia, diu, una destinació assignada. Esperava la notificació que havia de jubilar-se? Què va passar?

Després de la primera operació a Barcelona, l’os no va soldar. A més, m’havien ficat una placa i sis caragols i es va produir una pseudoartrosi. El novembre de l’any passat em van haver de tornar a operar, em van canviar la placa, em van posar vuit caragols i una malla. Des del primer moment, els nervis del radi estaven afectats, a l’avantbraç i en part de la mà tinc la sensació que estan adormits. Després, els problemes que comporta tenir tot aquest material ficat a l’avantbraç: poca mobilitat de canell, mobilitat reduïda a l’avantbraç, dolors, molèstia... Al final t’adones que la cosa no evoluciona després de 40 sessions de fisioteràpia, t’afecta psicològicament i, quan te n’adones, comences a assumir que no podràs exercir al 100% com a policia.

Com han estat aquests dos anys en l’àmbit psicològic?

Han estat un calvari. Al principi no li dones importància, tens malsons, tens ansietat, penses que és una cosa normal i t’ho menges tu sol. Quan em van comunicar que havia d’operar-me una altra vegada, van tornar els malsons, l’ansietat, i, a la fi, decideixes posar-te en mans d’un expert. És un procés lent, vas millorant, però hi ha coses que et fan anar marxa enrere. Això tampoc ajuda, perquè et fa reviure aquells moments que vas passar.

Li han concedit la baixa per malaltia comuna, però vol que li reconeguin baixa per un problema en acte de servei.

És complicat d’explicar, ningú ho té clar. Quan vaig tornar de Barcelona, es va obrir una investigació per aclarir les causes de les meves lesions. Es va determinar que aquestes lesions eren a conseqüència d’un acte de servei. Al desembre, vaig haver d’anar al tribunal mèdic. S’havia iniciat un expedient de pas a segona activitat, però el tribunal mèdic va resoldre que no existia aquesta possibilitat i que calia iniciar un expedient de jubilació per incapacitat permanent per exercir les funcions policials per disminució de les capacitats psicofísiques. Quan vaig anar a signar la baixa del cos, em trobo que és com si el que m’ha passat hagués estat una malaltia. Segons els anys d’antiguitat en el cos de policia, hi ha unes taules. Si no arribes als 15 et treuen una part de la pensió. Em faltaven quatre mesos per arribar als 15, amb la qual cosa em trobo amb un detriment considerable de la pensió. Ara he de sol·licitar al director general que em reconegui aquesta incapacitat com a acte de servei. Si no m’ho reconeixen, hauré d’anar al contenciós administratiu, i això pot trigar anys.

Ha sentit que la Policia i el Ministeri de l’Interior li han donat poc suport?

Des que al gener ens lliuren les medalles, a mi no em va tornar a trucar ningú. Quan era notícia i sortia en totes les televisions, et trucaven i es feien fotos amb tu. Els que em trucaven cada dia eren els meus companys de furgoneta, el meu sotsinspector, el meu cap de grup.

I per part de l’opinió pública? La imatge dels antiavalots és una de les més qüestionades.

Sí, la veritat és que la feina desagradable els toca a les unitats d’intervenció. Hi ha altres serveis que fem que són més gratificants. A mi em va tocar l’accident d’Angrois, va ser un servei duríssim, però tens la gratificació de saber que has pogut salvar vides. Et toquen altres serveis que no són agradables: desnonaments, disturbis...

Aquells dies es va parlar de casos de brutalitat policial a Barcelona.

No ho sé, jo vaig tenir una fractura oberta en un braç, i tinc un altre company que es va haver de jubilar per les lesions. No sé les lesions que va tenir la gent dels CDRs, però 280 ferits en una nit a la policia, crec que no és precisament perquè fóssim brutals. La brutalitat on és, en una pilota de goma, o en una llamborda de 20 quilos?