Què fa algú que està a punt de fer 91 anys amb la seva dona de tota la vida greument malalta d’Alzheimer, amb tota la família imputada en un greu cas de corrupció i a les portes d’anar a judici, amb el projecte polític de tota una vida en revisió crítica i amb el món que va conèixer absolutament cap per avall? Doncs si aquest algú es diu Jordi Pujol, fa dues coses: aguantar i intentar aconseguir que algú li escrigui. Que algú el rescabali. No sense assumir, en privat, que no li fa una especial il·lusió continuar fent anys.
El que va ser president de la Generalitat durant 23 anys ha emprès un lent i progressiu intent d’aixecar el cap després de l’escàndol de la seva confessió. De la confessió d’haver defraudat, al costat de tota la seva família, una gran quantitat de diners ocults a Andorra, que es va anar multiplicant amb els anys. Ell, Pujol, que va fer de les virtuts morals i lliçons d’ètica una premissa de la seva acció política, que va afirmar que la corrupció és usada sovint sense base com a arma política, que va parlar d’una crisi de valors i va dir que no hi ha ètica sense responsabilitat.
Ara, pendent de judici, té previst apel·lar a ella, a la responsabilitat. Acudirà davant del jutge proveït d’una gran mampara per atreure cap a ell el que, segons ell mateix sap, haurien d’assumir alguns dels seus fills. Se sent responsable de no haver actuat quan alguns dels set, especialment el primogènit, van fer negocis en què l’ètica i la responsabilitat no van aparèixer, i sí el poder del cognom.
És més, Pujol sap també que el seu partit de tota la vida, Convergència, es va finançar de forma irregular. Com tots, afegiria l’ex-president en un rampell de l’autoestima i el geni que encara li queden. Un rampell com el d’afirmar que «si es toca la branca d’un arbre, cauran totes». Aquesta va ser l’amenaça que va abocar al Parlament un Pujol acorralat després de la confessió, desafiant amb els dards de l’oposició, a la qual va acusar d’alimentar rumors («diuen, diuen, diuen...»).
Però després hi ha el Pujol íntim, el que es reclou en una petita oficina del carrer Calàbria de Barcelona i segueix rebent visites, fent trucades i intentant aparèixer a l’arena pública parlant de cooperació al desenvolupament (en un documental de TV3), o anant a visitar una important empresa a Lleida que vol explicar-li els seus plans. O mantenint converses sobre el president dels EUA, Joe Biden, el paper de la Unió Europea (UE) i el futur de les identitats.
I aquí apareix el títol del seu llibre, Entre el dolor i l’esperança, de la mà de Vicenç Villatoro. Sí, Pujol guarda una mica d’esperança respecte la humanitat.
El Pujol esperançat lluita contra el Pujol flagel·lat, vilipendiat i repudiat pels seus fills polítics. El que sap perfectament que tot el que digui en públic queda absolutament filtrat per aquesta confessió, per uns presumptes delictes d’una extrema gravetat. Llavors l’expresident de la Generalitat confessa que, tot i que mentalment segueix lúcid i físicament sencer, ell no està bé.
No hi haurà independència
També té motius per a la tristesa política. En els seus textos, breus i afilats, admet un gran desgavell intern a Catalunya, parla de desordre i demana fer pinya. És més, després d’haver assumit fa uns anys l’opció independentista, ara escriu que «ha quedat clar que, molt probablement, Catalunya no podia independitzar-se», però també que «la no solució al tema català té efectes molt negatius per a Espanya». I remata: «Catalunya ha de fer una reflexió seriosa sobre com ha conduït el conflicte. Espanya, també».
Però Pujol, orfe d’honra, està també orfe de partit. Del seu, Convergència, guarda un cub de pedra en un racó del seu despatx i un petit grapat d’amics als quals truca de forma regular. Perquè, malgrat tot, sí, Pujol té qui li escrigui.
