L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha aprofitat la publicació d’un llibre en què el periodista i exdiputat de CiU Vicenç Villatoro l’entrevista, per demanar «perdó» en relació amb la confessió dels diners defraudats durant anys.

«He comès un error i no em puc alliberar d’un sentiment personal de culpa, que no defujo. Només demano que el que hi hagi de dolent en tot això recaigui en mi i no al país».

Al llibre, titulat Entre el dolor i l’esperança, Pujol assumeix els fets: «Crec que tenia l’obligació de carregar més que ningú amb el pes de l’error i la transgressió». I afegeix: «Jo venia d’una escola de pensament que reclama l’assumpció personal dels errors». En l’entrevista també es queixa que, després de la seva confessió, hi ha hagut actuacions del «deep state i el bombardeig de notícies, articles i comentaris» crítics amb ell per desacreditar la seva imatge i criticar el seu projecte polític. En aquest sentit, es queixa de les «informacions inexactes» o «falses». «No soc un corrupte», afegeix al text qui va ser president de la Generalitat catalana durant 23 anys.

En una breu entrevista audiovisual amb l’autor, emesa en la presentació del llibre, Pujol parla de penediment: «Des d’un punt de vista personal apareix penediment, des del punt de vista col·lectiu és l’orgull, són dos sentiments potents, el penediment és potent. El sentiment de culpa és potent i l’‘orgull’ és una paraula que de vegades sona malament. L’esperança, la confiança, la fe, això és important, i personalment les conservo, per Catalunya, que a través de la seva història ha estat en perill. Avui en situació crítica, i bastant crítica, però amb energia, al meu entendre, amb força, amb caràcter, tinc fe en Catalunya, tinc més fe en Catalunya que en mi mateix». I subratlla: «Porto un pes a sobre, i en el fons em fa patir la meva família i em fa patir Catalunya, el país».

Autocrítica i diàleg

Al llibre Pujol reivindica el seu llegat polític i demana un clima de diàleg en relació amb la política actual. Parla de posar ordre i es lamenta del canvi d’actitud en la política espanyola des de fa uns anys en relació amb Catalunya. «Ara sabem que l’independentisme té molta força. Més de la que se li suposava fa deu o dotze anys, però no suficient. I que l’assimilacionisme espanyol és suficient per reprimir però no per ofegar Catalunya», descriu.

«Ara que això ja és molt evident, faria falta un nou esforç d’acostament. Ben aviat farà falta que totes les parts implicades en aquest doble escenari català i espanyol, ara tan lesionat, siguin capaces de trobar un clima de diàleg».