Oriol Junqueras va presentar, al Poblenou de Barcelona, possiblement a tres dies de ser-li concedit un indult parcial, el seu quart i últim llibre escrit en captivitat. Últim, cronològicament parlant, i últim, segurament, de la seva vida carcerària. Una edició eclèctica que agrupa, sota el títol inequívoc de Contra l’adversitat, tres tipus de textos. Entremesclats a vegades. Primer, unes cròniques costumistes de la vida en les presons madrilenyes, molt a l’estil de Julio Camba (amb perdó), en el qual és difícil no somriure davant alguna de les absurditats que descriu. Una sèrie de retalls de la vida dels seus avantpassats i, finalment, una part política, més centrada en els grans aspectes (joves, feminisme, ecologisme) i en el qual no falten alguns dards contra el PSOE i el PSC.

Pel llibre desfilen cites de grans pensadors, grans jugadors de beisbol i grans cantants: «Tal com cantava Édith Piaf en una de les seves cançons més conegudes, Je ne regrette rien, jo també puc dir que no em penedeixo de res», assevera. A Contra l’adversitat apareix també el Junqueras més sorneguer. El que lídia amb el reglament de la presó -cosí germà, sembla, del qual regeix en l’estament militar que permet arrestar piscines-, que, per exemple, prohibeix jugar als escacs de dilluns a divendres. O li impedeix fer classes als reclusos de filosofia i matemàtiques, perquè el primer «convida a qüestionar-se l’ordre establert» i el segon «pot usar-se per a delinquir».

És en aquests textos on afirma, sense embuts, que les converses amb els seus advocats, inviolables en tota democràcia, són gravades pels seus carcellers. I fins i tot explica com burla el control del seu correu ordinari mitjançant un sistema quan precisa veritable discreció epistolar.

Dels retalls familiars, destaca el convenciment de Junqueras que de casta li ve al llebrer quan rememora que dos dels seus besavis ja van ser acusats de rebel·lió, el 1909 i 1919. I que la seva àvia va presidir durant un any «molts dels actes que es feien en suport de l’amnistia dels presos polítics, molts membres del Govern, condemnats pel Tribunal Suprem».

Els aparells de l’Estat

De les reflexions polítiques, les més morboses, òbviament, són les referències al PSOE, el líder del qual, Pedro Sánchez, promou ara per terra, mar i aire la necessitat d’indultar-li, a ell i a la resta de presos. El capítol es diu Només dialoguen quan se’ls obliga, que, curiosament, va ser una de les canterelles de la campanya de Gabriel Rufián per a les generals de 2019.

«Hem de ser conscients que els aparells de l’Estat (el deep state, els que empresonen innocents...) ens volen desmoralitzats i enfrontats entre nosaltres (...). Per aquesta raó, el PSOE i el PSC repeteixen fins a la sacietat que el republicanisme ha fracassat», escriu abans d’afirmar que els socialistes «van trencar els principis democràtics, van aplaudir els cops de porra i l’empresonament injust de molts de nosaltres».

I finalitza amb un: «En aquests moments, l’instrument més útil d’aquest deep state és el PSOE (...) perquè pot aparentar una certa voluntat de diàleg, que tranquil·litza a l’opinió pública internacional».