Ignorava jo que als actes polítics s’aplaudeix el protagonista només de sortir a l’escenari, sense esperar que obri la boca, sense saber si el que dirà ens agrada. Com als toros, però sense marcar paquet, o marcant-lo només metafòric. O sigui que m’ha enxampat l’ovació de sortida, el paseíllo diguéssim per no deixar els toros, amb les mans ocupades i soc l’únic que no rep Pedro Sánchez amb aplaudiments. Detalls així són els que m’han impedit fer carrera en res, ni en política ni en la meva feina, segur que hi ha càmeres que capten aquestes coses.

Un ha acceptat la invitació perquè recordava que en temps de González i Guerra els socialistes regalaven entrepans de xoriço a qui anava als mítings, però aquí no donen res, el socialisme ja no és el que era. La invitació, per cert, no és simplement a una xerrada, és molt més: és a formar part dels 300 representants de la societat civil catalana, que així se’ns ha qualificat, com els 300 d’Esparta però poc musculats. Si el meu pare no s’hagués mort fa cinc mesos, m’hauria dit en sortir de casa:

-Tu, representant de la societat civil catalana? Doncs sí que està fotuda, Catalunya.

Pedro a l’escenari. M’adono que el seu nom és un anagrama de «perdó», vet aquí la seva fal·lera a venir a explicar indults. Darrere seu, els decorats de La Bohème, que s’està representant al Liceu. La Bohème és una història d’amor, així que probablement el decorat s’hagi mantingut expressament, per ressaltar les paraules d’amor que en Pedro, en el paper del poeta Rodolfo, ens ha vingut a cantar. L’objecte de l’amor de Rodolfo és la seva veïna Mimí, com a representació de l’amor que triomfa malgrat els impediments. Mimí és Oriol Junqueras. No és que en Junqueras quedi gaire bé en el paper de la modisteta Mimí, que està anèmica perquè a penes menja, però tot sigui per l’òpera. Així que, gràcies als decorats, jo em puc imaginar el president espanyol concedint l’indult a Junqueras mentre li agafa la mà i li canta, a tot pulmó però amorosament, l’ària Che gelida manina, o sigui, quina maneta més glaçada tens, Oriol, has de sortir d’aquesta freda presó. Les coses, amb música, són de més bon entendre.

I això que en Pedro Sánchez comença fent referència no al bel canto sinó a la literatura, comparant la situació d’enroc entre Catalunya i Espanya amb «Encerrados con un solo juguete», primera novel·la del barceloní Juan Marsé. Va estar encertat qui fos que li escriu els discursos a Sánchez, perquè «La muchacha de las bragas de oro» seria també una excel·lent referència, ja que al final resulta que la noia del títol no portava bragues, ni d’or ni de cotó ni de res, cosa que per parlar del miratge de la Republiqueta -que també ens la venien d’or i en realitat no existia- és ideal, però hi ha expressions que al temple de la burgesia és millor callar-les.

Mira, allà hi ha en Miquel Roca, l’home que mai s’ha pres res de broma. Mira, acaba de saludar en Santi Vila, que ha vingut a veure si arreplega algun indult, en Rodolfo, vull dir en Pedro, sembla tenir ganes de repartir-ne llançant-los a la platea des de l’escenari, «tomad indultos para el que los pille». Mira, el comte de Godó. Mira, en Josep Maria Pou. Mira, l’Albert Solé, no Soler, fill de Solé Tura. Mira, en Pere Navarro. Mira, en Montilla, i en Marius Carol, i mira, i mira, i mira, això deu ser la societat civil catalana, almenys d’aquesta manera ens acaba de definir en Rodolfo, ai, en Pedro.

-Així, formem part de la societat civil catalana? -em diu en acabar l’acte en Lluís Foix, amb la seva sornegueria anglesa.

-Ja ho veus, i jo sense saber-ho -li responc.