La proposta d’empara als condemnats pel Tribunal Suprem pel setge al Parlament va enterbolir en 2019 les relacions entre els magistrats del Tribunal Constitucional, que fins llavors havien aconseguit la unanimitat en tots els assumptes transcendentals i, en concret, en els relatius al procés. L’assumpte ha estat enquistat en l’alt tribunal fins que ahir el ple, per set vots contra quatre, va acordar avalar la sentència del Suprem, que va anul·lar la de l’Audiència Nacional que va absoldre a 19 dels 20 acusats pel setge al Parlament del 15 de juny del 2011, i, en el seu lloc, va condemnar a vuit d’ells a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat.

Fonts del Constitucional van informar que la resolució, que es coneixerà en la seva integritat en els pròxims dies, comptarà amb els vots particulars discrepants dels magistrats Cándido Conde-Pumpido, María Luis Balaguer, Juan Antonio Xiol i de la vicepresidenta, Encarnación Roca, que habitualment s’alinea amb el sector conservador del tribunal, però que en aquesta ocasió ha votat amb el progressista. Conde-Pumpido va ser el primer encarregat de redactar la sentència, però va renunciar a això en comprovar que la majoria del ple era partidari de denegar l’empara i avalar la condemna. El va substituir en aquesta funció Antonio Narváez, la proposta de la qual és la que ha tirat endavant.

L’Audiència Nacional va basar l’absolució en que impedir l’accés de parlamentaris a la Cambra catalana i obligar al llavors president, Artur Mas, a usar un helicòpter per a arribar al Parlament va ser la «legítima expressió d’acció ciutadana» que va actualitzar «el dret de reunió». El tribunal, deia, no volia enviar «un missatge de desincentivació de la participació democràtica directa dels ciutadans en l’exercici de la crítica política» amb una condemna.

El Suprem, en canvi, va considerar just el contrari. Va declarar que els seus col·legues havien comès «un palès error» a l’hora de solucionar el conflicte entre els drets a la llibertat d’expressió, de reunió i de participació política en fer prevaler els dos primers sobre el tercer, i havien comès «una errònia i traumàtica desjerarquització del de participació política».

Sense sentir a acusats

L’alt tribunal, que va condemnar en cassació, sense escoltar directament en el judici als acusats, la qual cosa habitualment ja suposa la revocació de la fallada, va declarar que «el lliure exercici de la funció parlamentària» representa «el dret de participació dels ciutadans en els assumptes públics, per mitjà dels seus representants». Per això, «els esdeveniments violents» d’aquest dia «no poden ser degradats a un simple problema» de col·lisió entre drets. «El conflicte va ser més intens, perquè no sols va afectar els drets dels quals van voler reunir-se i expressar lliurement el seu desacord» amb les retallades de 2011, sinó també al «dret de tots els ciutadans a participar en assumptes públics», la qual cosa entenia que feia mereixedor de condemna a qui amb les seves activitats va intentar que el Parlament «es veiés incapacitat per al debat i l’acció política mitjançant la conformació de majories que segueixen a l’exercici del dret al vot».