«Amb els indults, els radicals perden un argument poderós»

Home i tant, gran crònica barcelonina, negra, amb en Pujol també per allà enmig (riu).

I el protagonista a prop, com vostè.

M’afalaga, jo em veig només com el protagonista de la guia telefònica.

Parlant de Pujol, i ja que al seu llibre Cambalache en parla: què ha sigut el pujolisme?

Un règim, ha sigut per a mi com el líquid amniòtic en què he passat una gran part de la meva existència. Primer el vaig viure amb la indiferència dels progres dels anys vuitanta, que teníem el pujolisme com una cosa aliena, que no anava amb nosaltres. Després amb sorpresa per la seva profunda resistència. I després ja com a testimoni de final d'època, veient com el Pujolisme i el que representa es converteix en una crisi de la transició.

I per Catalunya, què ha suposat?

Moltes coses. A Pujol no se li pot negar que, potser no ha construït un estat, però ha fabricat generacions de catalans als quals ha donat una orientació política determinada fins a l'extremisme. I això no hi era. Jo recordo la universitat de finals dels setanta i dels vuitanta, i això era absolutament inconcebible, no hi havia convergents ni independentistes catalans, n’hi havia quatre del PSAN i algun d'aquells de Terra Lliure, però no era un moviment que tingués credibilitat. Això els ho va donar en Pujol.

Ara ja no s’acusa la família Pujol d'associació criminal.

Això era una tonteria.

Però sí d’associació il·lícita.

Que també és una tonteria i també caurà.

Tot va començar amb la confessió de Pujol. Confessar és bo?

Per guanyar el cel o per aconseguir que la temporada al purgatori sigui reduïda, potser sí. Però en un procediment penal, confessar és una tècnica processal, que forma part d’una negociació, associada a la qual hi va algun tipus d’avantatge que et concedeix l’acusació. Si això no hi és, la confessió no serveix absolutament per res. Almenys en termes processals. Si de cas hem d’anar a la dimensió moral, però això és de la facultat de Teologia, no té res a veure amb la facultat de Dret.

O sigui que, com advocat, el que va fer en Pujol no era recomanable.

Al contrari. Li vaig desrecomanar molt fervorosament, amb arguments imbatibles. Als quals, com va quedar clar, ningú no em va fer ni cas.

És veritat que quan treballava a la Generalitat, se’l va instar a desviar fons?

Se’m va demanar que li encarregués un informe a un senyor, tal com ho explico en el llibre. I m'hi vaig negar.

I aleshores?

No sé com va acabar, ni tan sols sé si se li va arribar a pagar a aquella persona. Però és clar, arran d’això no em vaig convertir precisament en el paradigma de funcionari amb qui l’administració pot comptar.

És una pràctica habitual a l’administració?

No crec que sigui una pràctica habitual. Ara bé, les corrupteles s'han anat produint des dels temps de Keops, casos sempre n'hi ha. Però no crec que sigui un sistema de corrupció institucional. A més, era més fàcil quan m’hi vaig trobar jo, a principis dels noranta, que ara. Era l'època dels informes -Filesa, Matesa...- tothom demanava informes i els pagava, era el sistema que es feia servir per pagar.

Va ser vostè l'únic advocat no mitiner del judici del procés, l’únic que exercia d'advocat?

Crec que tots anàvem al mateix, a buscar l’absolució, cadascú amb el seu to i el seu estil. No crec que jo portés una defensa tècnica i els altres no, penso que tots la dúiem tècnica. Això sí, hi hauria qui donés un color polític a les seves intervencions, però fixi's que no hi va haver cap defensa de ruptura. Ningú no es va aixecar i va dir, com els advocats de Batasuna, «no reconec aquest tribunal i són vostès una colla de feixistes i me’n vaig». No, no, amb estils diferents, tothom va intentar rebatre jurídicament l'acusació.

Va ser un judici just?

El judici va funcionar tal com ha de funcionar un judici segons la Llei d'Enjudiciament Criminal. Però tal com vaig dir, la sentència la trobo injusta. Bé, ho vaig dir jo i ho va dir Amnistia Internacional, no és que jo descobrís la sopa d’all.

S’hauria d’aplicar una amnistia?

S’hauria de resoldre la situació de les persones. Pel bé de tots, d’aquestes persones i de la societat. No tinc tan clar que l’amnistia sigui la via. També podria ser-ho la modificació del Codi Penal o alguna altra. La situació d’aquesta gent és un càncer permanent, que crea metàstasi en el clima social. No val la pena mantenir-ho.

L’indult no ha solucionat aquest problema?

Amb l'indult el problema s’ha apaivagat, la situació és més fàcil de resoldre ara que abans, perquè els radicals perden un argument molt poderós. Ens agradi o no, hi ha una part important de la població de Catalunya que està a favor d’una opció determinada, i considerava que la presó d’aquestes persones era un problema greu que pertorbava la situació a Catalunya. La solució em sembla bé.

El món ens mira?Em penso que el món ara mateix està molt distret amb Corea del Nord, Cuba i altres temes, no crec que ens dediqui atenció. I si ens miren, deuen riure força

.

Com a jurista de prestigi, no li feia vergonya quan líders polítics deien allò que la voluntat popular està per sobre de la llei?

Si jo fos persona fàcil d’il·lusionar, que tingués alguna expectativa sobre el que poguessin dir els polítics, potser em faria vergonya. Però francament, fa més de quaranta anys que no m’importa gaire el que puguin dir, és impossible que em decebin o senti vergonya

És factible la independència de Catalunya?

Tot és factible, excepte que el senyor Rajoy es torni hiperactiu. Qui sap. Ningú hauria cregut possible el 1913 la creació d'un estat txecoslovac. O la paradoxa balcànica: que tots aquells que es van matar per separar-se, ara estan desesperats per tornar-se a ajuntar a dins de la UE. No sé, suposo que veurem moltes coses, algunes entretingudes, d'altres avorrides, i en general totes bastant estúpides.