«Els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims 300 a Catalunya»

El que més em preocupa del diàleg és que neix coix perquè fins avui hi ha una negativa del senyor [Pere] Aragonès i dels partits independentistes a seure amb els que pensem que la independència no només no és una solució per a Catalunya, sinó que ha estat un problema perquè ha dividit. El Consell d’Europa es va pronunciar en el sentit que s’havia d’intentar reformar els delictes de sedició i rebel·lió, i hi ha un compromís de fer-ho. Va aconsellar amb relació a penes privatives de llibertat, i hi ha hagut uns indults. I va demanar que hi hagués un diàleg. Hi ha programada una reunió de la taula de diàleg entre el Govern d’Espanya i el de Catalunya, però hi ha una negativa a tenir aquest diàleg per part dels partits independentistes. Com és que aquells que diuen abanderar el diàleg no el practiquen?

No es parlarà d’autodeterminació. D’amnistia sí que se’n pot parlar?

Es pot parlar del que cada un consideri convenient, el que passa és que hi ha coses que no són possibles. L’autodeterminació no aplica a Catalunya perquè Catalunya no és una colònia i Espanya és una democràcia. I l’amnistia no està permesa per les nostres lleis. El que hi va haver va ser una infracció greu del marc de l’Estat de Dret i s’han aplicat els mecanismes previstos en l’Estat de Dret. Respectar això és essencial i és una línia vermella. És molt important no generar més falses expectatives en la societat catalana i dir la veritat. És cert que hi ha molta gent que no està satisfeta per com estan funcionant les coses a Catalunya i hem de trobar un consens en la millora de l’autogovern. Aquest consens no el trobarem amb els qui pensen que l’única solució és la independència.

La taula de diàleg servirà per passar pàgina al «procés»?

La societat catalana va començar a girar full amb les eleccions del 14 de febrer. També han ajudat molt les mesures de gràcia acordades el 22 de juny pel Govern d’Espanya. Hi ha hagut un canvi important que ha d’anar acompanyat per una acció dels dirigents polítics per consolidar aquest nou temps polític. En això estic jo. És important que estiguem centrats en els problemes reals que preocupen a la gent, sobretot en un moment de canvis tan profunds. Per exemple, tenim plantejat un debat sobre l’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat. I la idea d’organitzar conjuntament amb Aragó uns Jocs Olímpics d’hivern.

Al juliol Francina Armengol i Ximo Puig van celebrar a Palma una cimera bilateral en la qual van voler escenificar una aliança de territoris mediterranis davant el pes que té Madrid. Si vostè hagués estat president de la Generalitat, hauria sortit en aquella foto?

Sí, jo tinc una molt bona relació amb la presidenta Armengol. Valoro molt la tasca política que està fent a les illes i tinc un contacte fluid amb ella. També amb el president Puig. Hi ha dues visions d’Espanya, i s’ha vist sobretot en aquest moment postpandèmia. Una, la que defensem Puig, Armengol i jo mateix, segons la qual la diversitat d’Espanya és una font de riquesa, creativitat i estímuls. I que reclama que el Govern d’Espanya sàpiga aprofitar aquesta diversitat de llengües i enfocaments. I aquesta visió es contraposa a una altra molt més uniforme, fins i tot poruga, que no ajuda. Crec que vostè i els seus lectors podran posar cares a aquesta visió que no va en la direcció d’aquests temps. Em sento identificat amb el plantejament que fan Puig i Armengol, i ho subscric. També és el plantejament que fa tot el socialisme espanyol.

Tots dos reivindiquen sense embuts un model d’Estat federal. Vostè també?

Sí, ho he defensat sempre. I el socialisme espanyol, en els acords de Granada, ja apunta a un model d’un Estat compost i amb cogovernança, una tendència que la pandèmia ha reforçat. I no només Espanya, també Europa. Molta gent pensava que mai veuria una mutualització del deute a escala europea i un paquet d’estímul de 750.000 milions d’euros, dels quals 140.000 milions arribaran a Espanya. Els mecanismes de federalització de la Unió Europea estan funcionant, i ho estem veient també amb l’evacuació de l’Afganistan. Espanya és un hub d’acollida i això per a mi és un motiu d’orgull.

Aquesta defensa d’un model federal és compartida per tot el PSOE? A vegades hem escoltat declaracions de dirigents socialistes d’altres comunitats que no semblen entendre-ho.

El PSOE és un partit coral, però ja he fet referència als documents que van ser acordats. I em remeto al que està fent el Govern socialista a la pràctica: divuit conferències de presidents autonòmiques, moltes d’elles telemàtiques per la pandèmia. Molt recentment n’hi va haver una presencial, a Salamanca, que va comptar amb l’absència injustificada del senyor Aragonès. Va ser un error gravíssim.

El Govern està sostingut per dos partits, ERC i Junts, que mantenen una difícil convivència. Creu que tindrà l’oportunitat de ser president de la Generalitat abans que acabi la legislatura?

No ho sé. Sí que sé que vaig tenir un suport molt ampli de la ciutadania i hi havia -i hi ha encara- dues opcions: una majoria d’esquerres, que jo crec que és la que convé al país i que jo estava, i segueixo disposat, a encapçalar. I una majoria independentista que fa deu anys que governa amb el resultat de zero millores per als catalans. El 2 de setembre es compliran cent dies d’aquest Govern i estic decebut. No s’han assolit els objectius de combatre la pandèmia i reactivar l’economia sense que ningú es quedi enrere. Em sap greu reconèixer-ho, però comunitats com Balears han fet els deures molt millor que Catalunya en matèria de fons europeus. Ni tan sols s’ha acordat amb els agents econòmics i socials de Catalunya quins són els projectes transformadors per a l’economia catalana. És més, aquest 2021 no tenim pressupostos. Estan en vigor els de la prepandèmia, en un moment en què es requereix un ritme de presa de decisions i d’acció de govern per transformar l’economia.

La política l’ha col·locat en la situació de gestionar una pandèmia i d’encapçalar una candidatura electoral en molt poc temps. Té la sensació d’haver viscut en una muntanya de russa?

No. Tinc una vocació de servidor públic des de molt jove, quan vaig ser alcalde de la Roca de Vallès, el municipi en el qual vaig néixer i on resideixo. Em sento molt honrat d’haver servit al Govern d’Espanya a la banda del president Sánchez en un moment molt delicat. Després Miquel Iceta em va demanar que encapçalés la candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya, i el president Sánchez em va alliberar del compromís que tenia amb ell. Ho vaig fer amb molt de gust i em sento molt motivat. És molt important que passem pàgina a deu anys que, no exagero, han estat els pitjors dels últims tres-cents de la història de Catalunya. Ens han portat a un empobriment econòmic, a una pèrdua de prestigi institucional, tant a Espanya com a Europa, i ha deteriorat molt la convivència. Com pot constatar qualsevol persona i qualsevol lector del seu diari que tingui relació d’algun tipus amb Catalunya. Però detecto un clima nou i crec, amb modèstia, que nosaltres estem contribuint a això.

Què li diu l’exministre de Sanitat als que avui segueixen rebutjant vacunar?

Que s’equivoquen. Afortunadament Espanya té uns índexs de vacunació voluntària molt elevat, però s’equivoquen. Aquest és un tema d’evidència científica, no de creences personals. I l’evidència científica és incontestable: les vacunes han erradicat malalties, i gràcies al procés de vacunació aquesta última onada de covid no ha tingut el cost en vides humanes que hagués tingut sense vacunes. Els convido que s’informin amb les webs oficials i que es prenguin la vacunació com un acte de solidaritat amb la resta de la societat.

Les comunitats autònomes i els jutges estan xocant per mesures com demanar el certificat covid per entrar en bars i restaurants. Els jutges reclamen una llei de pandèmies per unificar criteris. Li sembla necessària?

Sempre hi ha possibilitat de millorar el que tenim, però el nostre ordenament jurídic ens ha demostrat que té els mecanismes per respondre a diferents situacions. Entenc que hi ha d’haver un control judicial de certes decisions que afecten les llibertats, però em remeto a les discussions que es puguin mantenir en el si de la interterritorial del sistema nacional de salut, en el qual hi ha un comitè de bioètica.

És compatible ampliar l’aeroport del Prat amb combatre el canvi climàtic?

Crec que sí. Aquest reduccionisme de contraposar desenvolupament econòmic amb preservació de l’entorn és un relat fals. Em recorda als que volien contraposar salut i economia, dues coses que estan molt vinculades. El progrés econòmic només és viable si es fa amb criteris de preservació de l’entorn. No tinc cap dubte que la societat catalana té els recursos econòmics i tecnològics perquè l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat millori les infraestructures per esdevenir un hub internacional, un fet essencial per a l’economia de Catalunya, de tot Espanya i en particular de les illes. I estic segur que pot fer-se respecte a la legislació mediambiental. En general tendeixo a desconfiar dels que diuen que no a tot, i dels quals sota arguments ambientalistes defensen el que ells anomenen un decreixement econòmic.