Tothom espera Catalunya. En aquesta espera coincideixen totes les autonomies, que desitgen que la Generalitat sigui, de nou i com ho ha estat des del 1993, l’ariet que trenqui la porta per on entrar ells, com aquells que necessiten el fantasma de la insolidaritat catalana per enardir i cohesionar els seus.

El gran animador del finançament autonòmic desisteix. El 8 de setembre passat, en una reunió a València, Pere Aragonès va traspassar simbòlicament la capitania de l’equip reivindicador a Ximo Puig. El president valencià, en privat, l’havia intentat convèncer que la Generalitat jugués les cartes. Aragonès, de broma, li va respondre que si sortia davant dels mitjans a dir això «et diran pancatalanista en un tres i no res», li va dir en el to cordial en què es va celebrar tota la reunió. L’altra veu que ha buscat sumar la part catalana al tren ha estat també infructuosament la presidenta balear, Francina Armengol.

Més que caducat

Catalunya no mourà ni un dit per tractar la reforma del sistema. L’actual data del 2009 s’havia de revisar el 2014. Set anys són molts. I si s’hi afegeix el procés, segles de llunyania, almenys mental per a l’independentisme.

La desesperació també és per a aquells que s’apunten al «contra Catalunya es viu millor». I com a mostra, aquesta cimera d’autonomies del PP i del PSOE que ha convocat Alberto Núñez Feijóo davant el perill, autocreat, que la Generalitat aconsegueixi un acord bilateral econòmic amb el Govern de Pedro Sánchez.

I la veritat és que Aragonès no té cap intenció d’obrir el meló, ni tan sols de participar en les negociacions del repartiment de talls. La Generalitat considera que el model de finançament autonòmic està esgotat. Un camí que va iniciar Jordi Pujol amb Felipe González el 1993, així que el PSOE va perdre la majoria absoluta, i que va finalitzar amb la famosa cessió del 15% de l’IRPF, entre les queixes d’una dreta que acusava el líder socialista de vendre Espanya per una legislatura més.

«És un model esgotat», apunta una font del Palau de la Generalitat que nega qualsevol implicació del Govern en els debats que es produeixin. «Seria molt més eficaç, per exemple, que el Govern mantingués aquest fons extraordinari que es va crear per combatre la COVID», del qual a Catalunya li han correspost més de 3.100 milions d’euros. I és que, en el fons, el guany de negociar amb l’Estat una millora tampoc no és tant si, en el cas de romandre passiu, gràcies al règim general que regeix per a tothom (Euskadi i Navarra a part), qualsevol nou benefici seria d’aplicació immediata per a Catalunya. «Nosaltres estem en una altra fase. Qualsevol pacte autonòmic és insuficient per atendre les necessitats dels ciutadans de Catalunya», afegeix aquesta font.