Odiar el castellà, i oposar-se a l’alfabetització més elemental que és aprendre’l en condicions, no és un acte patriòtic ni de «normalitat nacional» sinó una demostració més de provincianisme cantonal, de ràbia tribal, de derrota acumulada. Voler aprendre l’anglès i no el castellà no és una astúcia sinó una derrota. Ramon Riera i jo vam escriure Parlar espanyol és de pobres per respondre els que deien que parlar en català era perdre el temps. L’article va fer molta sort i va indignar tothom qui havia d’indignar. Posats a fer broma sobre el que parla cadascú, vam voler fer la més original, i em sembla que ho vam aconseguir.
Però ja llavors la gran majoria dels meus poetes eren espanyols i la immensa majoria dels meus cantautors. El castellà i el català han estat sempre les meves dues llengües. Les dues m’agraden, les dues les estimo, les dues em completen. Oposar la pervivència del català al coneixement del castellà és acomplexament tercermundista. El problema del català no és el castellà. El problema del català són Pilar Rahola i Salvador Cardús i tots els seus familiars. El problema del català és Agustí Colomines i totes les seves deformacions. El problema de Catalunya no és Espanya sinó Artur Mas, Quim Torra, Carles Puigdemont o aquesta dona barbuda que fa dir-se Joan Canadell. El problema de les nostres coses, i de les nostres vides, és el que en fem. No el que ens fan. L’únic «que ens fan» rellevant va ser l’Holocaust. I el jueus el van superar decidint Israel que mai més no tornaria a perdre cap guerra. I no l’ha perduda, en efecte, i per això hem guanyat.
L’antiespanyolisme és una excusa barata. Comèdia. Els meus amics més joves parlen un castellà de vergonya aliena. Són una banda d’analfabets, i encara n’estan orgullosos, com si fos un mèrit. Cal tenir el cervell molt espatllat per presumir d’una ignorància tan severa, tan funcional, tan escandalosa. Cal venir de totes les derrotes per empassar-se aquesta farsa hispanofòbica en nom de la llibertat. Que una quarta part de l’educació dels nens catalans sigui en castellà no només no és un atac sinó que és un honor. Viure en un país que t’ofereix gratuïtament l’aprenentatge del castellà és un privilegi. El castellà és la primera llengua del món en importància literària, que vol dir poètica. Discutir-ho és viure fora de la realitat i de l’educació general bàsica. Aquest rebot contra el 25%, o contra la quarta hora, és un pretext per a la deixadesa, per a la manca d’autoexigència, i el nostre problema continua sent Pilar Rahola. El nostre problema és la mediocritat. Acceptar les formes més vulgars d’expressió només perquè ens donen la raó. Qualsevol independentista amb veritable vocació majoritària, qualitativa, internacionalista de Catalunya, hauria d’estar horroritzat amb aquest renec miserable contra la cultura i la llum que és que els teus fills aprenguin espanyol. Llegir Lorca, Huidobro, Cernuda o Jaime Gil de Biedma és un acte de desratització. Dir «espanyol» no és voler eliminar el català o menystenir-lo sinó que reflecteix la veritat indiscutible que el castellà és la llengua comú de tots els espanyols.
Aquest acomplexament, aquesta indigència intel·lectual amb què Manelic proclama que «no aplicarem la sentència del Suprem» és pròpia d’un país que ha deixat d’entendre què vol dir guanyar, si és que ho ha sabut mai. Ni un sol d’aquests Manelics escriu millor que jo en català, ni ha fet per aquesta literatura res que ni remotament es pugui comparar al que he fet jo. Que es posin en fila i que vagin passant, d’un en un, si de veritat tenen el valor de mirar-se al mirall -i d’acabar-ho veient tot. Ni un sol d’aquests Manelics ha ofert a la cultura que tant diuen estimar més del que li han cobrat. Per tant, tenen el valor que tenen els seus pamflets.
Jo he pogut escriure sense problema en les dues llengües, i els que diuen que el fet que jo escrigui també en castellà representa una derrota, o representa la mateixa derrota que la seva -això solen dir-m’ho Enric Vila i Jordi Graupera- o és perquè viuen en un fracàs personal, vital i moral tan devastador, i tan feridor, i tan humiliant, i tan negador de qualsevol dignitat, que volen compartir-lo, perquè una pena compartida sempre dóna menys turment, però ni en el meu esforç més exagerat d’escalfor i de solidaritat podria fer-me càrrec d’una desfeta tan calamitosa. Escriure en català i escriure en castellà és el meu talent, el meu goig, la meva vida i el meu amor. La meva higiene i el que em diferencia i em salva d’aquesta depriment autocomplaença, d’aquesta tara d’incapaços, d’aquest culpable imaginari en què els mediocres miren de projectar la seva mandra i el seu dolor.
El problema del català no és el castellà. El problema de Catalunya és que 100 vegades a El Bulli només vaig anar-hi jo i que no he llegit ni un sol independentista que m’insulti en un català millor que el meu.
