Aleìx, així, amb accent obert a la i, mal posat. “Em molestava moltíssim veure-ho”, recorda. Va passar anys amb aquesta falta d'ortografia, al DNI, passaport i altres documents oficials. “Un bon dia vaig dir: ho canviaré, pensant que seria fàcil. M'hi vaig passar mesos”.
El mateix li va passar a Carolina Elizabeth. Filla d'espanyols vivint a Veneçuela, quan de petita van fer-li els documents espanyols, es van adonar que hi havia una falta: el seu segon nom, Elizabeth, l'havien registrat com Elisabet. Quan d'adulta va anar a canviar-ho al consolat espanyol de Bogotà, on estava vivint, li van dir que tingués molta paciència perquè seria difícil. “Per començar, em van dir que si volia fer-ho que anés a Madrid. I que, així i tot, seria complicat”. Traslladar-se a Espanya estava entre els seus plans de 2020, així que, quan va arribar, va reprendre el procés legal. Ja des d'un principi es va adonar que seria complicat: “una càrrega burocràtica terrible, que tant de bo pogués ser fàcil de fer”, explica enumerant els molts processos que va haver de fer simplement per a iniciar el tràmit del canvi.I va arriar el confinament i l'espera que encara es va fer més llarga.
Són testimonis recollits per Código Nuevo, del mateix grup editorial que Diari de Girona. Explicant-li a Aleix la història de Carolina, assegura que l'entén: “realment el procés se'm va allargar durant gairebé un any perquè em demanaven tants papers que va haver-hi vegades que el vaig deixar apartat. Vaig pensar que ‘només és una falta’. M'autoconvencia perquè em desmotivava”.
“Recordo que la primera vegada que vaig intentar canviar el DNI a la comissaria de Barcelona per renovar-lo i els vaig dir: ‘Aquest accent sobra, me'l podeu treure?’. Pensava que seria senzill, és una falta que va en contra de les normes gramaticals del català i el castellà, però no. Havia de trobar el llibre de família, buscar la partida de naixement en el registre i altres documents que m'havien de portar de Madrid perquè l'esborressin”. En total, papers que simplement havia de demanar a les autoritats i en unes setmanes li enviaven, però eren molts i els dispensaven diversos organismes. Tenia una llista i anava fent tick cada vegada que n'arribava un. “Però, al final, després de molts mesos, ho vaig aconseguir”, recorda, victoriós.
Però no tots els canvis de nom són com els d'Aleix i Carolina, “que podien esperar, encara que fossin per faltes que els molestaven”. Alguns estan ben escrits, per desgràcia, però el problema és el nom en si, que no et representa. Per exemple, un dels motius per a canviar el nom és perquè els teus pares te'l van posar perquè estava de moda per algun programa de tele (una salutació a totes les Daenerys que estan rondant per aquí!) i ja et cansen. Són molts els exemples d'aquest tipus, com expliquen, “l'edat mitjana dels Rocky d'Espanya és de 26 anys… que coincideix amb el boom de les pel·lícules”.
“Sent major d'edat i espanyol, és possible canviar el nom. Però ha de ser per un motiu just”, explica David Sánchez, advocat a Sánchez Bermejo, especialitzats en aquesta mena de tràmits. Per exemple, el més comú és passar de José a Pepe, perquè així se'l coneix. “Si et coneixen d'aquesta forma, has d'acreditar amb testimonis i documentació que en el teu dia a dia et coneixen així”, un procés llarg que requereix ajuda dels teus coneguts, molt de temps i que al funcionari del registre civil li semblin convincents els teus arguments.
Canviar el gènere del DNI, el més complicat
Al final, aquesta és la clau: temps. Vulguis o no, et robarà hores. “Després d'aquest tràmit, vaig empatitzar molt més amb les persones trans. Si jo volia canviar-me, simplement, una falta, imagina't canviar el gènere. Ha de ser complicadíssim”, afegeix Aleix. “Sí, és complicat”, sentència el valencià Guillem Montoro, primer regidor home trans d'Espanya i que, l'any 2018, va aconseguir que en el seu DNI digués que, en efecte, és un home. “Va ser una lluita de més de 3 anys per a existir legalment [com a home]”, recorda.
El procés el descriu amb molts tràmits, però també abusos. “Vaig estar dos anys en procés hormonal, després, quan ho vaig demanar, vaig haver d'aconseguir un informe que em catalogava com a persona malalta, perquè el 2020 les persones trans encara necessitem un document mèdic que reconegui que tenim una patologia mental. Després també un informe de l'endocrí que diu que, mínim, portes dos anys en tractament per a passar al ‘gènere de destinació’, i després tot allò que tinguis que demostra que ets una persona trans i que uses comunament el teu nom, que és un nom verídic que uses en el teu dia a dia. Una vegada lliurats tots els documents, el termini és de sis mesos com a mínim; a vegades te'l tiren cap endarrere perquè un paper no està bé o per altres mil motius”, afegeix.
Montoro assenyala que és un procés arbitrari. Depèn de qui et toca en el registre civil, te l'aprova o no. No és l'únic problema que troba durant el procés: “has de passar pel forense, encara que tècnicament no hauria d'intervenir, i n'hi ha alguns que t'obliguen a despullar-te per a veure si el teu cos ‘sembla de l'altre gènere’. Això fa que, si no compleixes la normativitat amb el teu cos, es paralitza el procés”, denúncia. Moltes persones trans tenen por al fet que els toqui: “succeeix en el 20% dels casos, més de cent persones a l'any han de veure's exposades a aquesta humiliació”.
Totes les experiències es tradueixen en el mateix: com a mínim sis mesos d'esgotament mental. I encara que alguns puguin “fer-ho amb tranquil·litat” perquè “simplement és una falta d'ortografia”, com detalla Aleix, uns altres no tenen alternativa: “si no tens el DNI concorde al teu gènere tens molts problemes en el dia a dia”, recorda Guillem, així que has de fer tot el procés tant sí com no. Per molt dur que sigui".
