El text és una reivindicació de l’hedonisme davant de l’«ideologicisme»?

De cap manera. És una reivindicació del pragmatisme. Ens hauríem de conformar a deixar el món millor que el deixem i no confiar en els que diuen que el cel a la terra és possible. El llibre és un martell de maximalistes, d’idealistes. André Gide diu: «Apropa’t sempre als que busquen la veritat, fuig dels que diuen que la tenen».

Encara estem en mans d’aquestes veritats absolutes, a Catalunya?

Cada cop menys. S’imposa una agenda vinculada a la gestió, la salut i la feina. Això ERC ho ha vist. No s’atreveix a presumir-ne, però ho practica.

Quin futur tenen els maximalismes?

Res, cridats a desaparèixer. Perquè tots ens hem enganxat els dits amb la sobredosi ideològica, hem perjudicat la reputació de les institucions, l’economia. D’això en fugirem. Això és compatible amb el fet que la idea independentista és legítima, però ha d’aprendre les lliçons de tots els errors que ha comès i que l’han portat al carreró sense sortida.

El cordó sanitari al PSC va ser un error?

Sens dubte, sóc contrari als cordons sanitaris. Democràcia és votar, respectar l’Estat de dret i que això se sotmeti sempre als valors humans fonamentals. Si respectes aquestes tres coses, qualsevol partit és una opció legítima, també Vox o la CUP. Va ser escandalós i hipòcrita fer un cordó sanitari al PSC al Parlament però pactar-hi a la Diputació de Barcelona. Era enganyar el teu electorat.

Quin futur veu en el discurs independentista de tornar a proclamar la independència mitjançant un altre conflicte?

Tinc la impressió que el votant de l’independentisme més apassionat només els vota per fidelitat als que encara pateixen. Tinc amics independentistes que segueixen votant Junts per fidelitat, però que s’avergonyeixen quan veuen Laura Borràs a la Meridiana.

Què li va semblar aquesta presència de Borràs?

Un despropòsit integral i una manca de sentit institucional inadmissible en un país civilitzat.

Els més radicals afirmen que el referèndum del 2017 és vigent i que algun dia es reactivarà la declaració d’independència...

I els testimonis de Jehovà diuen que no sé què... i els que prediquen l’Apocalipsi diuen que la fi del món és imminent. La religió la respecto. Una setmana abans, la convocatòria de l’1-O tenia el caire d’una manifestació més.

En el llibre parla de quan va poder anar a veure Puigdemont i li va demanar que es desprengués del seu entorn més radical. Què li va contestar?

Ell ens té a tots retratats: els que viuen del procés, els que realment se’l creuen, els que el volen ajudar, els que se’n volen aprofitar, els que l’han portat a l’exili i han reprès la seva vida amb normalitat . Però també és veritat que Carles Puigdemont s’autoimposa un sentit de responsabilitat que el fa ser doblement exigent amb la seva figura pública. I intento alliberar-lo d’aquesta motxilla tan pesada. No n’hi ha per tant. Ni serà el Macià del segle XXI ni el boig de Waterloo, com alguns el defineixen.

Creu que s’hi quedarà molts anys?

És el meu consell. Que per molt que recuperi la immunitat parlamentària, no es refiï de les institucions de justícia espanyoles, perquè si posa un peu a Espanya, ja es veurà on s’acaba.

Centrem, el nou partit d’Àngels Chacón, té futur?

Una cosa és el que passarà i una altra el que voldríem que passés. A mi m’agradaria que tingués futur. Capaç de pactar a esquerra i dreta, de quadres, moderat. L’experiència històrica demostra que acostuma a fracassar un projecte així.

Amb qui se n’aniria abans de copes, amb Clara Ponsatí o amb Isabel Díaz Ayuso?

Segurament amb Díaz Ayuso. És més del segle XXI.

I entre Laura Borràs i Salvador Illa?

Salvador Illa, sens dubte. És un home progressista, il·lustrat, amb les idees molt ben ordenades.

Vostè ha dit que li agradaria contribuir a un canvi al govern de Barcelona. De les possibilitats que té o del que vol, pot anar amb el PSC o amb Centrem?

O enlloc. Jo faria el pas si tingués els millors despatxos d’arquitectura i enginyeria, les millors empreses de la ciutat, les millors institucions culturals dient-me «som-hi». Necessitem algú que aglutini una energia que ens torni a projectar com una ciutat que creu en valors que hem desdibuixat.

Hi ha un discurs sobre que Barcelona està en decadència...

Hi estic en desacord. No està en decadència, té un mal govern sense lideratge i sense un relat amb el qual la sociologia de la ciutat es pugui sentir identificada. Això ara és una mala versió de les ciutats més preocupades pels que no segueixen que pels que han d’agafar la iniciativa. Oblidant que són els que prenen la iniciativa els que fan que els que no segueixen puguin estar bé.

Quin futur veu a Junts amb Elsa Artadi?

Cap futur, fa temps que han renunciat a ser alternativa. Junts és un artefacte amb pronòstic reservat.