Va acabar COU (actual Batxillerat) als 22, després de repetir curs en diverses ocasions. Va acabar graduant-se en Filosofia i Periodisme i doctorant-se en Ciències Polítiques. I ha revolucionat el model educatiu a Catalunya. El fracàs escolar n’ha estat el motor?

Sí. Em va afectar a l’autoestima i també m’ha servit de motor. Tot i que l’impacte del fracàs escolar va ser dur per a mi, puc dir que he tingut sort. Però hi ha molta gent que no ha tingut aquesta sort. Aquest pes és molt gran per a moltes persones. I no ho hauria de ser en un sistema educatiu que hem creat com a obligatori. Tu no pots obligar la població a passar per un sistema que expulsa un de cada cinc alumnes.

Què va aprendre a l’escola?

Tinc molts records bonics de l’escola. Quan estava perdut, aquest problema també el tenien els professors. No se’ls havia capacitat per acompanyar nens amb dificultats d’aprenentatge. Només et podien dir que estudiessis més. Ho feien tan bé com podien. Però el millor que podien no va servir per a mi ni per a gaire altra gent de la meva generació. A l’escola, vaig aprendre el valor de la socialització i la vida en comú. Vaig interioritzar un tipus de valors ètics, la referència a l’empatia, l’enllaç amb els altres. Això fa que mantingui el vincle emocional amb la meva escola, malgrat que la meva experiència va ser devastadora per a la meva autoestima.

Ara, a diferència de quan vostè estudiava, hi ha més detecció de problemes d’aprenentatge.

Sí, però en tot el que té a veure amb l’escola inclusiva encara hi ha un recorregut enorme per fer. I aquest camí encara és més greu per a nens d’entorns desafavorits. El sistema educatiu actual encara no dóna les mateixes oportunitats a tothom. Quan des de la pedagogia es parla de personalització de l’aprenentatge, es diu que el model de l’època industrial, en què el mateix producte ha de servir per a tots els infants, és una fal·làcia. És un model obsolet. I no funciona per allò que necessitem, que és fer aflorar al màxim les potencialitats de tots els alumnes. Això es relaciona amb la idea encara arrelada que si no et va bé als estudis és per culpa teva. I aquest a qui no li va bé viu aquest fracàs com una vergonya i no la visualitza. Aleshores, l’aparent normalitat és que a tots els hi va bé l’escola. Quan parlem d’abandonament escolar prematur, la mitjana és un 20%, però si mirem en entorns desafavorits estem per sobre del 40%. És molt greu.

A vostè el va salvar una professora, que pràcticament el va obligar a no abandonar. El professor explica més que el sistema educatiu?

Ha de ser el sistema, però encara depenem molt del voluntarisme dels professors. Hauríem de tenir un sistema educatiu on la formació dels docents, la seva selecció i la manera com s’organitza l’aprenentatge a l’escola fessin impossible que un professor digués «a mi me la suen els adolescents que tinc a classe», o «el que treballa, bé, i el que no, pitjor per a ell». Això hauria de ser impossible. Com que tenim un sistema que això ho possibilita, depens de la sort que tinguis amb els professors. Però hauríem d’aspirar, precisament perquè l’educació és obligatòria, a que això no fos un tema de voluntarisme, sinó de sistema.

També el va salvar el moviment escolta. Per això la importància de la formació no reglada?

Sí, totalment. Aquesta és una reflexió del llibre. L’escoltisme va ser la meva bassa de salvació en un moment d’erosió sistemàtica de la meva autoestima. I em va ensenyar coses que a l’escola eren irrellevants com organitzar, pensar per tu mateix, parlar en públic, dialogar, negociar, plantejar reptes i articular accions per aconseguir-los. Els aprenentatges vitals també haurien de formar part de l’educació de qualsevol nen. Aquesta és una de les coses que defensa la Unesco.

Com està ara l’educació?

En una transició del model industrial del segle XIX, basat en la retenció a curt termini i molt selectiva, a un model d’aprenentatge més profund i durador i que ens permeti ser actors en un context més complex. Els reptes globals estan interrelacionats i cal una aproximació complexa per resoldre’ls. El problema és que en aquesta transició, la majoria de professors i famílies estan formades al model anterior.

Ha fet bandera de l’educació per competències i una nova manera d’avaluar.

Com que sempre hem fet exàmens memorístics, diem que això és el que ens val per mesurar. Una amiga em deia que la seva filla té un examen setmanal. És absurd i excessiu. Cap adult no fa cada setmana ni cada mes un examen memorístic. Cal moure’s cap a aprenentatges globalitzats, no pensats en la retenció a curt termini. Això significa que els docents, abans de posar-se la motxilla disciplinar, cal que facin preguntes sobre el món i a partir d’aquí aprofundir en les matèries.

El model competencial requereix, per fer-se bé, molts recursos. Sense ells, està condemnat al fracàs?

Efectivament, requereix molts recursos. El gran problema és que, en general, els governs no tenen un bon diagnòstic del que necessita el sistema educatiu. Veuen l’educació com una cosa amb valor relatiu. Lligat a aquest mal diagnòstic, hi ha el problema de polítiques a curt termini. Aquesta transició no es pot fer en una legislatura. Per això calen polítiques a llarg termini i que siguin transversals. Les polítiques a curt termini acaben cremant els milers de docents que estan compromesos amb la idea d’escola orientadora i inclusiva. I veuen que això es contradiu amb les hores que tenen de preparació, formació, recursos. I hi ha un descontentament gran acumulatiu.

Al llibre conclou que la vida és un camí obert. Seria el missatge que donaria a alumnes que ho estan passant malament?

Sí. Ningú no està condemnat a ser el que és en un moment determinat de la seva vida. Hem de poder veure la vida com una experiència llarga en què podem determinar com volem ser. I el nostre sistema educatiu ha d’estar enfocat a capacitar els alumnes per això. Això vol dir que aquell missatge que condemni els nens o que els encaselli no és vàlid. El nostre sistema no pot tancar les portes a ningú. Tot el debat sobre l’avaluació avui està relacionat amb això. Tu no ets un fracàs quan tens una dificultat. Un sistema educatiu obligatori no pot tolerar que un nen fracassi.