Quiosc

Diari de Girona

La sortida de Chacón agreuja la crisi de la postconvergència

La manca de lideratge i unitat condiciona negativament un sector que darrerament s’ha convertit en una sopa de lletres i egos

Jordi Pujol i Artur Mas parlen en una reunió en una fotografia d’arxiu. | FERRAN NADEU

Jordi Pujol acompanya el seu interlocutor a una sala adjunta al petit despatx del carrer de Calàbria, a Barcelona. En un racó hi ha una galleda que simula ser de pedra. Porta dibuixada un arbre. És el logotip de Convergència. Pujol assenyala aquesta galleda i sentencia: «Aquest és el meu únic partit».

Des que Pujol va confessar que havia amagat diners familiars durant més de 30 anys a Andorra, aquesta galleda ha quedat més que malparada i tots els intents per reflotar el seu esperit han fracassat. Tret d’un, que el mateix expresident reconeix que és una imitació a tenir en compte: ERC. Però els que han reclamat l’herència de CDC han caigut fruit d’una fragmentació en grupuscles personalistes, interessos més o menys confessables i guerres internes. L’última o penúltima víctima d’aquesta sagnia és l’exconsellera Àngels Chacón, que ha fracassat doblement tant en la seva etapa en el PDeCAT com ara, marxant a casa només mig any després de posar-se al capdavant d’un nou invent, Centrem. «L’espai moderat és incompetent», resumeix un dels implicats en aquesta operació.

El contrast

El contrast és alt: en un eix en què l’extrema esquerra seria el 0 i l’extrema dreta el 10, la mitjana és d’un 4, segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió. I en l’eix entre màxim catalanisme (10) davant de màxim espanyolisme (0), la mitjana és de 6,07. Amb aquestes dades a la mà, des del PDeCAT a Centrem, s’han creat nombrosos artefactes intentant agafar la bandera d’aquest anomenat carril central de l’opinió pública. Però els fracassos són sonors.

D’entrada, el PDeCAT va néixer en un convuls congrés, amb canvi de nom i rebel·lió de les bases, amb una líder qüestionada des del primer minut, Marta Pascal, i amb una vella guàrdia recelosa de la joventut. Un partit amb un llast, el finançament irregular mitjançant el Palau de la Música, i amb un actiu delmat: Jordi Pujol. El nou líder, Carles Puigdemont, aviat es va desentendre del projecte i va muntar primer La Crida, que va durar només dos anys, i després una coalició, Junts per Catalunya, amb la qual finalment va llançar una OPA hostil consistent a quedar-se el nom, la marca i els actius.

En paral·lel al PDeCAT, que segueix apostant per la independència, han florit projectes molt minoritaris. Pascal va muntar el Partit Nacionalista Català; l’exconseller Germà Gordó, perseguit per corrupció, va fundar Convergents; i Antoni Fernández Teixidó va muntar Lliures. A més, ha aparegut La Lliga, totalment allunyada del sobiranisme i amb anteriors connexions amb Manuel Valls. Aquesta sopa de sigles, de la qual resulta difícil definir les diferències de fons més enllà de les ambicions personals, va confluir en Centrem.

Més d’un dels implicats en aquestes operacions admet que només hi ha una marca i un model que pugui recuperar l’esperit convergent. La marca seria, paradoxalment, Convergència, el fundador de la qual està esperant ser jutjat en un modest despatx del carrer de Calàbria.

Compartir l'article

stats