Diari de Girona

Diari de Girona

El fals penediment, perill gihadista a la presó

Els experts de la Xarxa europea d’Alerta sobre Radicalisme constaten el fracàs dels plans de desfanatització a les presons

A l’esquerra, una pintada gihadista a una presó reprodueix la bandera d’ISIS, a la dreta | DDG

A cinc anys des dels atemptats de Barcelona i Cambrils, cap dels tres únics empresonats no ha fet expressió pública de penediment. Potser sí que apreciació del dolor causat (en el cas de Driss Oukabir, i en privat), però negant tots -Oukabir, Mohammad Houli Chemlal i el ja excarcerat Said Ben Iazza- implicació en els crims.

L’absència de penediment i la negació de la culpabilitat és comú al gihadisme a Europa, malgrat els esforços de reinserció de les autoritats penitenciàries. Pels gihadistes presos el fals penediment és una altra via de continuació de la seva lluita, i no es pot constatar que un terrorista ha abandonat realment la seva ideologia violenta.

Són dues de les conclusions que es tornaran a publicar, després que experts de tot Europa hi participessin, els dies 7 i 8 de juliol, en una reunió de la RAN (Radicalisation Awareness Network), la Xarxa europea d’Alerta sobre Radicalització.

Les autoritats penitenciàries europees constaten el fracàs dels plans de desradicalització a la presó. Per un seguiment escàs (a Espanya cinc interns), i per la dificultat de detectar l’engany. «Treballem amb persones. No és ciència exacta», va resumir el funcionari de la presó de Mallorca especialista en fanatisme Francisco José Macero, delegat d’ACAIP-UGT, únic membre espanyol actiu de la RAN.

Sobre els dubtes que crea a les presons el penediment dels gihadistes en saben a Londres. El 2 de febrer del 2020, al barri de Streatham, Sudesh Amman, a qui se li va reduir la pena per seguir un curs de desradicalització, va aconseguir apunyalar dues dones abans que l’abatés a trets la policia.

Hi ha consens a la RAN que el tractament d’un radical ha de ser individualitzat. «A Espanya -es queixa Macero-, els funcionaris no reben formació sobre la cultura musulmana, o la idiosincràsia marroquina o algeriana. S’han de buscar la vida...».

«A un fanàtic no se li pot dir de front i des de ja que això en allò que ell creu és un error: rebutjarà el que li diguis», va explicar M.G., psicòloga a les presons de Madrid. Coincideix amb ella Macero des de Mallorca: «Hem de plantejar-nos aquesta feina pas a pas. Primer, que accepti parlar amb una dona». L’objectiu final és que l’intern abjuri, sinó de la seva ideologia, sí de la violència.

Detalls per vigilar

Les presons tenen un instrument de detecció de radicals, un manual intern del febrer del 2018 -posterior als atemptats de Catalunya- que fixa una llista de detalls que es poden examinar al pres: un «creixent entrenament físic», «necessitat de més estatus personal», «rebuig al personal femení»... És la clau d’anàlisi dels grups de control i seguiment de les presons.

A Espanya no hi ha de moment un xeic que uneixi els gihadistes presos, confirmen fonts penitenciàries, encara que sí que hi ha hagut un intent de fundar un front carcerari, neutralitzat en l’operació Escribano, que jutja l’Audiència Nacional.

Però a mitjà termini la radicalització violenta «fa camí de convertir-se en el principal problema de seguretat de les presons juntament amb la malaltia mental i el crim organitzat», va augurar Macero.

De moment el germen és petit: en una població de 60.000 reclusos, amb prou feines 250, dels quals 89 són condemnats per terrorisme gihadista; la majoria com a col·laboradors; cap com a autor directe: com a Barcelona i Madrid, els assassins no solen deixar-se agafar vius.

Compartir l'article

stats