Oriol Junqueras va succeir Pere Aragonès en el faristol de l’acte d’ERC de la Diada. Com a president, li correspon l’honor de tancar els actes. La intervenció del president va anar acompanyada tota l’estona pels xiulets, esbroncades i botzines d’una sèrie de manifestants (veïnals, del barri del Besòs), juntament amb algun independentista que deixava anar allò de «botiflers!». I Junqueras va abandonar el somriure sardònic, les mitges paraules i els sobreentesos per cosir un discurs de «cop de puny a la taula» que va ser acollit amb entusiasme per unes bases que fa setmanes que aguanten carros i carretes dels sectors més unilateralistes de l’independentisme. Un discurs-resposta als atacs engegat, precisament, per això, per elevar la moral de la tropa i que, per la reacció del respectable, feia dies que esperaven.

En el fons, Junqueras i Aragonès van fer el mateix. Presumir de la trajectòria del partit, però es van dividir l’espai temporal. Si el president es va referir a les polítiques socials i reivindicacions nacionals actuals, Junqueras, en el to més contundent que se li recorda i silenciant a crits les protestes que s’emplaçaven a pocs metres, va treure pit del pedigrí d’ERC com a força independentista.

«Som els hereus de qui van defensar Catalunya al front de l’Ebre», va clamar en referència a la guerra civil, «i dels que van lluitar contra el nazisme a França». «Som els hereus de l’últim partit que va ser legalitzat», una circumstància que al president republicà li agrada recordar subratllant el missatge implícit, que no és cap altre que per a l’Estat espanyol suposava, i suposa, més molèstia ERC que el PCE. L’«antes roja que rota». I va seguir: «Som els únics que votem en contra de la Constitució del 1978», va asseverar, en una manera de dir, en passiva, que el partit arrel dels seus grans oponents de Junts, és a dir CDC/CiU,sí que la va recolzar. «No hem renunciat mai a l’autodeterminació de Catalunya i ningú no ens farà callar», va sentenciar Junqueras davant els aplaudiments enardits dels seus.

Tot això ho va trufar amb la llista d’èxits internacionals aconseguits gràcies, va dir, a l’acció d’ERC. Com els dictàmens del grup de treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides o, més recentment, de la Comissió de Drets Humans de la mateixa ONU. La interpretació de Junqueras és que ERC és «l’única eina capaç d’enfortir l’independentisme».

Contra l’«autoengany»

Moments abans, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, via vídeo gravat a Ginebra, on resideix, va oferir una altra cullerada de xarop de realitat a l’independentisme que ara els dona l’esquena. «Podem enganyar-nos tot el que vulguem, però la veritat és que l’1-O no va generar cap reconeixement internacional».

«Som el primer partit de Catalunya, també als ajuntaments» va clamar Aragonès en un to més mesurat que el que després utilitzaria Junqueras, però amb la mateixa finalitat: transmetre orgull de marca als assistents. I va recordar el seu ventall preferit d’èxits al Govern, que són la gratuïtat de la guarderia de nens de 2 anys i la protecció del català de la sentència del TSJC que obligava un 25% de castellà a les aules.