Teoria de la política, capítol inicial: mai deixis decisions pròpies en mans del teu rival. Junts va construir un ultimàtum sobre la seva continuïtat en el Govern que depenia del fet que ERC complís amb tres exigències: unitat a Madrid, que la taula de diàleg se centri en l’amnistia i l’autodeterminació i una nova coordinació estratègica del procés. És a dir, deixava en mans del seu rival la potestat de provocar una decisió de gran importància i que bona part del partit no desitja: abandonar el Consell Executiu. És el que comunament anomenaríem «efecte bumerang» o autogol. Per això, en els últims dies el partit de Jordi Turull i Laura Borràs ha llançat missatges amb els quals intenta desfer-se del nus que l’atrapava i centrar-se en una altra una idea: lligar en curt Esquerra per marcar perfil propi.
L’estratègia postconvergent és sempre un treball complicat per encaixar les diferents sensibilitats existents. Segons descriu un alt dirigent, una minoria de la formació estaria a favor de sortir del Govern ja mateix, sense esperar a si ERC accepta o no les reclamacions. Una altra minoria -a la qual el conseller d’Economia, Jaume Giró, va posar veu públicament i va ser censurat internament per això- no vol de cap manera abandonar la coalició. Un altre grup, el majoritari, no vol sortir de l’executiu, però vol veure que ERC cedeix per a així poder demostrar que el partit té un pes decisiu, proporcional a la diferència electoral mínima en escons que separa els socis, un.
Sota la batuta de Turull, i d’acord amb allò debatut en el conclave de l’estiu, Junts ha decidit iniciar el curs polític elevant el to contra ERC perquè tem que la pau que impera al Govern pot ser interpretada, per part de les bases, com una cessió excessiva a l’estratègia del president Pere Aragonès, especialment en això de persistir en el diàleg amb l’Estat, quan molts a Junts aposten per l’estratègia de la confrontació.
«Passar a l’acció»
Així consta en la seva ponència política, que proposa convertir el cinquè aniversari del 1-O en un «punt d’inflexió» i, en paraules de Turull, «passar a l’acció». Per tant, estava clar que tardor seria «calenta». D’aquí ve que el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, s’hagi desmarcat de la resposta de la consellera de la Presidència a la ANC, que s’hagin celebrat tibants cimeres entre les cúpules de tots dos partits, o que mediàticament s’hagi acusat ERC de partidisme, de buidar la taula de diàleg i d’incomplir els pactes. Ara bé, és diferent pressionar amenaçant amb una ruptura si abans del debat de política general ERC no cedeix. És just llavors quan s’encenen algunes alarmes a Junts: aquesta amenaça pot ser una catifa vermella per als que a Esquerra volen expulsar Junts del Govern.
Aragonès s’ha de limitar a no moure’s per situar a Junts en un atzucac, per fer que el bumerang es torni contra Turull, que en realitat no vol sortir del Govern, perquè ningú millor que ell sap què significa perdre el poder institucional en un partit que està formant-se encara i que té al davant un repte gegant: les eleccions municipals de 2023.
Per això, quan Junts detecta aquest problema, decideix de forma molt subtil intentar desfer-se de l’ultimàtum, mantenir la pressió, insistir que la ruptura és possible i en què es consultarà les bases, però guanyar temps i dir que si Aragonès mostra bona voluntat, les decisions es poden posposar durant un temps. ERC juga a més a pressionar recordant a Junts que el context socioeconòmic no mereix un divorci i que la responsabilitat d’un governant és ser-hi i no abandonar la nau a un any i mig després de pujar-hi.
