A mesura que el temps passa, i ja van cinc anys, l’1-O va adoptant cada cop més fetes de Diada. És a dir, un dia que es barreja la nostàlgia d’un futur que no es va donar, de reivindicació i, també, de competència entre independentistes per veure qui és més pur. En el cas del referèndum, ERC i Junts, juntament amb la resta d’actors independentistes, han obert en aquest cinquè aniversari una carrera d’atribució de mèrits. Els republicans asseguren que sense ells la postconvergència no hauria arribat fins al final i aquests es reivindiquen com els únics que mantenen que fa cinc anys es va generar un mandat democràtic que espera ser descongelat via una declaració unilateral d’independència. Tot això en el context de la crisi de Govern i la que pot ser la darrera negociació que obri la porta a la reconciliació o a la ruptura total. Esquerra s’ha sentit lligada de mans durant aquest lustre pels processos judicials oberts i, tot i que alguns segueixen actius i, de fet, s’espera data de judici -com en el cas de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó-, però els indults a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa els ha deixat anar, com a mínim, una mà.

A això se suma el que els republicans consideren una orquestrada campanya de desprestigi per part de l’independentisme més hiperventilat, en què inclouen el sector activista de Junts, que se’ls acusa de renunciar als fets de tardor del 2017. «L’error és que ells», els més irredents, «sobrentenen que sense reconeixement internacional l’1-O no ha servit de res. I això no és així. L’1-O és la pedra on se sustenta el reconeixement per part de l’Estat que hi ha un conflicte polític», assevera una veu important del partit. Junts ha fet de l’herència de l’1-O la gran bandera pròpia amb què, sense rubor, autoproclamar-se com l’únic partit que manté viva aquesta iniciativa, fer realitat la inert declaració unilateral d’independència. De la mà de l’expresident Carles Puigdemont, ha construït un relat en què fins i tot la seva actual presidenta, Laura Borràs, es presenta com a «filla de l’1-O». Una manera de situar-se al marge del partidisme. Respecte a la preparació de la consulta, Puigdemont defensa que va tenir sempre una total determinació, que el va portar a substituir fins i tot alguns consellers i el secretari del Govern, que posaven en dubte l’operació. El que passa per alt és que ell va estar a punt de substituir el mandat de l’1-O per unes eleccions autonòmiques.

Defensar la posició d’abanderats del referèndum no és fàcil fins i tot al si de Junts, perquè quan Borràs, en campanya electoral, va prometre reactivar la DUI si era la vencedora, va generar molts dubtes interns. Cal recordar que l’antecessor de la presidenta, Jordi Sànchez, va arribar a afirmar per escrit que l’1-O no pretenia la independència, sinó forçar la negociació amb l’Estat. Tot i això, el relat oficial continua sent -no sense certa inconcreció- que el referèndum va demostrar que no hi havia ni un gram de pactisme convergent a Junts i sí una total determinació a arribar fins al final.

ERC afronta aquest 1-O ben diferent de com solia: amb ànim de vindicació. La primera mostra va tenir lloc la setmana passada, a l’acte d’aniversari de l’entrada de la Guàrdia Civil a la Conselleria d’Economia. «Si hi van entrar aquí no va ser per casualitat», va clamar Junqueras en un obvi subratllat que el seu departament era el centre d’operacions de l’organització del referèndum. En aquest acte es van aportar nous enfocaments, com ara que l’organització no va ser una successió lineal de fets, sinó que es va haver de refundar fins a dues vegades. «Després del 20 de setembre», l’entrada a Economia i la detenció de qui tenia tot el referèndum al cap (i en una llibreta) «es va haver de refer gairebé tot de nou». I la persona que ho va fer, sostenen els republicans i va reivindicar dimecres ella mateixa, és Marta Rovira. Al seu llibre Tornarem a vèncer, escrit fa dos anys, Junqueras i Rovira fan un balanç de l’1-O, de les seves fortaleses i debilitats. Aleshores ningú gosava treure més pit que el veí pel que fa a l’organització. .

Les tesis postconvergents s’intensifiquen en aquest cinquè aniversari, plantejat com un inconcret punt d’inflexió. Borràs, Puigdemont i l’exconseller Toni Comín, asseguren que només cal un bon resultat electoral del seu partit -i una conjuntura de conflictivitat social a Catalunya- per aconseguir que el Parlament «aixequi» la DUI. Tant se val que bona part de l’independentisme admeti que no hi ha legitimitat suficient. L’important és aixecar aquesta bandera per diferenciar-se del soci.