Pla A, pla B i pla C. Hi havia tres plans per a tirar endavant el 1-O. El primer no va ser possible perquè implicava utilitzar les urnes oficials de les eleccions. Després del requeriment de la fiscalia a la llavors consellera de Governació, Meritxell Borràs, el Govern va descartar aquesta possibilitat. El pla B és el que es va acabar executant, encara que hi havia dos tipus diferents d’urnes: les de plàstic amb l’escut de la Generalitat, que són les que es van utilitzar per dipositar-hi les paperetes, i altres de desmuntables d’una mena de plàstic més fi que al final no van ser necessàries. De fet, la policia va arribar a entrar en un dels magatzems on es guardaven aquestes últimes, però no les va identificar perquè sense muntar eren completament planes. L’última de les opcions, si les altres fallaven, eren unes urnes de cartó similars a les que ja s’havien utilitzat en la consulta del 9-N de 2014.

Organització piramidal

L’organització del referèndum es va dissenyar en forma piramidal i per compartiments estancs. Hi havia, per exemple, un departament d’urnes, un de cens i un de paperetes. Les persones que formaven part de cadascun d’ells no sabien qui formava part dels altres ni què feien. Tots acabaven tenint algú per sobre i algú per sota, i moltes vegades no es coneixien entre ells. Era una cadena de confiances en la qual uns es transmetien als altres el que havien de fer. Entre els que custodiaven les urnes hi havia qui creia que formava part del pla alternatiu de reserva, però es va acabar adonant, hores abans del 1-O, que formava part del pla definitiu.

Marta Rovira, la peça clau

Hi havia tres persones que van dissenyar la logística del referèndum, que van centralitzar en un document d’Excel que ja no existeix. Com revela el documental La piràmide invisible. Els urnes de l 1-O del Terrat, la principal va ser la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que al març del 2018 es va exiliar a Suïssa i que continua processada per rebel·lió. El sistema clandestí per votar es va anar articulant en paral·lel al sanderí del procés, encarregat de portar el timó polític i que incloïa tant persones de dins com de fora del Govern. La prioritat va ser aïllar tant al llavors president del Govern, Carles Puigdemont, com al vicespresident Oriol Junqueras dels detalls organitzatius de la votació.

Jordi Sánchez i les urnes

Jordi Sànchez, expresident de l’ANC i exsecretari general de Junts, va ser qui va encarregar al març de 2017 la compra de les urnes que finalment es van utilitzar en el 1-O. El «senyor Lluís» -nom fictici d’un empresari que milita a l’independentisme- va ser qui va fer la compra i va pagar de la seva butxaca 100.000 euros per 10.000 caixes de plàstic apilables que van viatjar des de la Xina fins a Marsella en tres grans contenidors. Van sortir de Guangzhou al juny i van arribar a finals de juliol al port de Fos Sur Mer.

El logotip de Leroy Merlin

L’exalcalde de Cadaqués Àngel Baró va ser una de les persones que va col·laborar a acostar les urnes al seu destí. Amb el seu cotxe va travessar diverses vegades la frontera i va carregar fins a 650 caixes en dos viatges que es van emmagatzemar en aquesta localitat altempordanesa. Baró va dissenyar una coartada per si era interceptat per la policia: va imprimir un logo de la cadena de bricolatge Leroy Merlin i va imprimir una imatge d’un test amb flors que va enganxar a l’embalatge de cartó. Si l’haguessin parat, hauria argumentat que carregava testos per a plantacions. Però això mai va passar. En el documental, Baró explica que el 17 d’agost de 2017, just el dia que es va produir l’atemptat a la Rambla de Barcelona, Puigdemont havia estat en una festa a la localitat i ni tan sols sabia que s’emmagatzemaven allà una part de les urnes de l’1-O.

Magatzems i cotxes

Un cop les urnes van haver passat la frontera amb França, es van distribuir en vuit magatzems repartits estratègicament. A mesura que s’acostava la data, va haver-hi encarregats de traslladar-les fins a altres 40 magatzems -o llocs que van actuar com a tal- per a acostar-les al seu destí final. Més o menys n’hi havia un per comarca. Pocs dies abans del 1-O, els responsables de custodiar-les als seus domicilis van rebre missatges anònims per Telegram i Signal amb ubicacions i van anar a buscar-les. Algunes fins i tot estaven amagades en pallers de masies o penjades als arbres. Molts dels dispositius de recollida comptaven amb cotxes de reserva per si els interceptaven pel camí i les urnes havien de canviar de vehicle. Va haver-hi qui les va guardar al maleter del cotxe amb bosses d’escombraries o en armaris a casa fins a l’hora de portar-les al col·legi electoral.

Pastissos, entrepans...

Si clandestina va ser l’organització del referèndum, clandestí va ser també el llenguatge que utilitzaven els implicats per a comunicar-se entre ells. Sovint es referien a les urnes com a tuppers o fins i tot amb altres nomenclatures més originals. Al Maresme, per exemple, les urnes eren «pastissos», i les paperetes, «espelmes». En el cas del Vallès Oriental, les urnes eren «entrepans» o «pizzes». En aquesta comarca va ser clau el Circuït de Montmeló. Allà es va organitzar la logística per a la votació del 1-O a la zona, sota el paraigua d’unes «jornades sobre la reforma horària».

El «call center» de Palau

Durant la jornada de votació es va anunciar que, finalment, el cens era universal per facilitar el vot malgrat les càrregues policials. El Palau de la Generalitat va allotjar una espècie de «call center» des del qual es van gestionar els problemes informàtics que van tenir les taules i es van atendre trucades per a resoldre incidències. Des d’allà es va procurar contrarestar els ciberatacs que van intentar frenar el sistema de votació garantint nous servidors. També es van recollir dades del recompte de vots, un resultat que es va encarregar d’anunciar el llavors conseller de la Presidència i actual secretari general de Junts, Jordi Turull.