Pere Aragonès posa en marxa un Govern monocolor, estrictament paritari, netament republicà i sense el suport dels seus potencials socis lligat. Un Consell Executiu de 14 conselleries en representació d’una minoria parlamentària de només 33 diputats, el 24% de l’hemicicle, però determinat a aguantar la resta de la legislatura.
El president va tancar en dos dies l’arquitectura del seu segon equip -l’elecció del primer la va haver de compartir a mitges amb Junts- i va aplacar la crisi interna en un cap de setmana, amb el rellançament d’una nova alineació en què despunten exdirigents del PSC, Convergència i Podem, a més de coneguts rostres del planter d’ERC, i bona part d’ells acrediten experiència governamental. La celeritat que va demanar a la postconvergència per decidir la sortida del Govern se la va aplicar a si mateix perquè la Generalitat no quedés paralitzada i per poder minimitzar l’impacte del divorci amb JxCat.
Aragonès es va tancar al Palau de la Generalitat amb el seu equip de confiança per dissenyar un Consell Executiu que representi els diferents matisos del sobiranisme, el que anomena «via àmplia», per interpel·lar l’electorat que es mou entre Junts i els comuns, passant fins i tot per la CUP.
Van quedar vacants set Departaments i va decidir ocupar-los tots, però va prescindir de la figura de la vicepresidència, encara que la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, exercirà de facto com a número dos i acumularà noves àrees com transparència, processos electorals, una part de polítiques digitals i la gestió de les delegacions del Govern al territori català.
Els fitxatges
Amb aquesta maniobra, Aragonès surt reforçat com a president, mentre Vilagrà s’encarregarà de la coordinació interdepartamental de totes les conselleries i de donar suport als nous titulars: Natàlia Mas (Economia i Hisenda), Meritxell Serret (Acció Exterior), Joaquim Nadal (Recerca i Universitats), Juli Fernández (Territori), Manel Balcells (Salut), Carles Campuzano (Drets Socials) i Gemma Ubasart (Justícia, Drets i Memòria).
Nadal, Serret i Balcells ja tenen antecedents al capdavant de conselleries de la Generalitat, encara que no en les que ocuparan a partir d’ara, mentre que Mas -que es converteix en la primera dona al capdavant de la seva conselleria- ha estat directora general d’Indústria al Departament d’Empresa i prèviament secretària d’Economia, mentre que Fernández va exercir com a delegat del Govern a Barcelona després de la seva etapa com a alcalde de Sabadell entre el 2015 i el 2017.
Però, més enllà de la seva experiència a l’administració, el que és rellevant és la seva procedència política. Nadal va ser conseller del PSC amb els governs tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla i representa l’ala més catalanista del partit, amb el qual va trencar el 2015 en mostrar-se favorable al dret a decidir. Campuzano és un històric dirigent de l’extinta Convergència i ho va ser després del PDeCAT, entre el 1996 i el 2019 va ser diputat al Congrés, però després ja no va ser inclòs a les llistes en xocar amb el sector intern partidari de la ruptura unilateral. I Ubasart va ser secretària general de Podem Catalunya el 2015 i va acabar dimitint per discrepàncies internes.
«La idea és representar tota Catalunya», va afirmar el gabinet del president en un comunicat, però els elegits demostren que la voluntat és assolir acords amb una majoria progressista, és a dir, amb els comuns i el PSC. Els consellers prendran possessió a les nou del matí de demà i a les deu començarà la primera reunió del Govern d’ERC en solitari a la sala Tàpies.
L’avís dels comuns
Aragonès es va posar en contacte amb la líder dels comuns, Jéssica Albiach, dissabte a la nit, abans de l’anunci i, segons fonts coneixedores de la conversa, va ser una trucada curta i cordial. Els morats retreuen al president que no els hagi tingut en compte per articular, a més del Govern, una majoria que el sustenti. «El Govern neix mort i, per tant, no podrà comptar amb el nostre suport», va etzibar Albiach a les xarxes socials, demanant un bloc «estable» per sostenir la legislatura.
La reacció de la postconvergència va ser el descrèdit. Els dos caps visibles de Junts, Jordi Turull i Laura Borràs, ja de ple en el to crític propi de l’oposició, van desafiar Aragonès a comprovar si el Govern disposa del «consens del 80%» del Parlament. Borràs va anar més enllà i va asseverar que el nou equip no té «legitimitat política i democràtica».
El futur dels comptes
El president es disposa a explorar el terreny de la incertesa amb els pressupostos com a primera prova de foc. A ERC ja aplanen el terreny per a una pròrroga que els permeti no haver de pactar amb el PSC. Les seves reiterades exhibicions de mà estesa, també del PSOE, els incomoden, perquè no volen quedar lligats als socialistes per evitar una hipoteca a Madrid.
I és que el preu del seu suport als Pressupostos Generals de l’Estat passa per avenços en la desjudicialització que els permetin defensar la utilització de la taula de diàleg –com la reforma del delicte de sedició i l’atenuació de possibles penes als involucrats en l’1-O-, a més de noves inversions que facilitin la gestió del nou executiu. Si pactessin a Catalunya per necessitat, es quedarien sense marge de maniobra davant Pedro Sánchez. I, per a Esquerra, mantenir lluny Illa és, per ara, prioritzable.
