La presència de nitrats arriba a l’aigua de l’aixeta en 118 municipis catalans

Malgrat les mesures que l’Administració intenta desplegar per pal·liar el problema, la presència de nitrats als aqüífers no remet. Aquests contaminants, originats per la ramaderia industrial i l’abocament de fertilitzants agrícoles, no sempre romanen a les masses d’aigua subterrània, sinó que sovint arriben a fonts i punts de captació, com passa en comarques com Osona i el Lluçanès, on gairebé la meitat dels manantials estan contaminats.

En alguns casos, els nitrats compliquen el procés de potabilització de l’aigua que s’extreu dels pous. I, de vegades, fins i tot arriben, en determinades quantitats, a l’aigua de l’aixeta. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, en 118 municipis catalans s’ha detectat la presència d’aquest contaminant per sobre dels 30 mg/L. Entre els afectats hi ha Terrassa, Vallirana, Cunit o Cambrils. Aquest valor no es considera de risc ni incompleix el límit legal, però és el que estableix la Comissió Europea per començar a prendre mesures i actuar per reduir la quantitat de nitrats.

Cal assenyalar que no a totes les canonades d’aquests 118 municipis l’aigua conté nitrats, però sí que se n’ha detectat la presència en alguns dels punts de control de les xarxes de distribució.

Límit superat en 21 pobles

On sí que se supera el llindar recomanat per Europa —50 mg/L— és en 28 xarxes de distribució de 21 pobles. La majoria es troben a la Conca de Barberà, la Segarra i l’Anoia, com és el cas de Font-rubí, Ribera d’Ondara i Pujalt. Es tracta de municipis molt petits que, en ocasions, tenen dificultats per sotmetre a tractaments complexos l’aigua que extreuen dels pous.

De les ciutats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, només Vallirana supera els 30 mg/L. La resta es troben molt per sota del límit a partir del qual cal començar a emprendre accions per millorar la qualitat de l’aigua. De fet, totes les grans estacions potabilitzadores eliminen els nitrats mitjançant els seus processos de filtració. El problema es troba en territoris on s’utilitza aigua de pou sense sotmetre-la a tractaments avançats.

Terol, Castella i València

En altres punts de l’Estat espanyol, destaquen negativament localitats de Terol, Castella i Lleó i el País Valencià. Són les comunitats autònomes que concentren més punts vermells, tot i que la detecció de nitrats faci referència només a algun tram concret de les xarxes de distribució.

És important remarcar que els municipis afectats no sempre coincideixen amb les Zones Vulnerables a Nitrats. Tot i això, les localitats que presenten una quantitat important de nitrats a l’aigua distribuïda per les xarxes es troben, en molts casos, a prop d’aqüífers delmats per la presència d’aquest contaminant, derivat de la pressió del model agrícola.

Fonts de la Comissió Europea destaquen que una quarta part del territori espanyol està declarat «en risc» per aquesta «contaminació difusa» i recorden que el Govern està obligat, a través de les comunitats autònomes, a elaborar plans per resoldre la situació.

En els darrers anys, Brussel·les ha advertit Espanya en diverses ocasions sobre la presència de nitrats als aqüífers, una situació que puntualment pot acabar afectant les xarxes de distribució. De fet, la Comissió ha enviat una carta d’emplaçament —el pas previ a una sanció— per exigir que es reverteixi la situació en comunitats com Múrcia o Castella i Lleó.

L’organització Ecologistes en Acció adverteix que el límit actual de 50 mg/L, establert per l’OMS, és «insuficient» i que s’hauria de reduir per garantir que ningú accedeixi a aigua amb presència de nitrats. «Així es podria garantir una aigua de més qualitat i protegir la població», afirma Koldo Hernández, coordinador de l’Àrea d’Aigua de l’entitat.

Hernández recorda que la majoria de les poblacions afectades es troben en zones rurals: «Es tracta de territoris que ja estan perdent molts drets, entre ells, l’accés a una aigua potable de qualitat».

Dues solucions

«És una contaminació que s’explica per l’activitat humana i cal abordar-ne les solucions», reclama Joan García, catedràtic d’enginyeria ambiental del Grup d’Enginyeria i Microbiologia del Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya. «Els nitrats, quan no hi ha processos de tractament prou avançats, travessen els filtres i acaben a l’aigua potable», adverteix.

«La solució a llarg termini passa per deixar d’abocar nitrats i recuperar els nostres aqüífers, però a curt termini cal dur a terme actuacions de tractament», assegura. Una possibilitat és l’osmosi inversa o l’electrodiàlisi reversible. Una altra alternativa és aplicar un procés biològic de desnitrificació. «Fins i tot es poden instal·lar barreres reactives a les masses d’aigua subterrània», explica el catedràtic.

En alguns casos, la situació ha impulsat l’auge dels sistemes de filtració domèstics: «Amb un petit procés d’osmosi inversa, l’aigua que produeixes no conté contaminants i aporta tranquil·litat». Tot i així, García alerta que aquests models consumeixen molta energia perquè necessiten una pressió elevada i sosté que no són solucions de futur a llarg termini.

«Algunes de les nostres plantes de tractament actuals no van ser dissenyades per capturar partícules tan minúscules o molècules tan resistents», explica Magnus Jern, enginyer i cofundador de Tappwater, una de les empreses que ofereixen sistemes de filtració.

Tot i que l’aigua de xarxa està monitorada, els nivells de nitrats poden fluctuar en determinades zones rurals amb un fort impacte de l’agricultura intensiva. «Per als adults, la presència d’aquest element acostuma a ser segura, però per als nadons i els infants petits, fins i tot els nivells legals poden ser preocupants. Per aquesta raó, moltes famílies opten per processos d’osmosi inversa com l’única solució que afegeix una capa extra de seguretat», considera Jern.

Subscriu-te per seguir llegint