Daniel Corrales Álvarez, diabètic: «No demano que em regalin res, només un lloc on poder viure»

Fa només uns dies, Daniel Corrales Álvarez encara tenia una vida estable. Avui, als 53 anys, la seva realitat és radicalment diferent. La diabetis li ha canviat la vida fins al punt de deixar-lo amb una discapacitat física i visual que li impedeix treballar, i assegura que ara la seva principal preocupació ja no és la malaltia, sinó haver de conviure-hi sense un sostre.

Va néixer a Sabadell, però de jove es va traslladar a Manresa per motius laborals. Primer va treballar com a escombriaire i, més endavant, va trobar estabilitat com a cambrer, una professió a la qual va dedicar bona part de la seva vida. Durant molts anys va treballar de manera fixa en un establiment de Montserrat, fins que la malaltia li va impedir continuar exercint.

La diabetis de tipus 1 li va ser diagnosticada quan tenia 29 anys. Amb el pas del temps, les complicacions es van agreujar fins al punt de provocar-li greus problemes de circulació. Ha estat sotmès a diversos bypass a les cames i, el 2023, li van amputar el dit gros del peu dret. L'altre peu també està afectat i podria requerir una nova intervenció. Però els peus no són l'únic problema. La malaltia també li ha afectat la vista. Les hemorràgies oculars i el deteriorament de la retina han reduït considerablement la seva capacitat visual fins al punt que no hi veu bé. Aquesta situació, sumada a les limitacions físiques, va acabar fent impossible continuar treballant. «Jo no vaig deixar de treballar perquè volgués. Si pogués tornar a servir taules, ho faria demà mateix», assegura.

Una malaltia incompatible amb viure al carrer

Arran d'aquest deteriorament físic va deixar de treballar i actualment percep una pensió per incapacitat de 690 euros mensuals. Durant aquest temps havia pogut mantenir-se llogant una habitació, però la situació va canviar després de l'última intervenció quirúrgica. En sortir de l'hospital, ara fa deu dies, ja no va poder trobar un lloc on viure i es va veure obligat a dormir al carrer.

La diabetis obliga a seguir unes rutines molt estrictes: controlar la glucosa, administrar-se la insulina en els horaris adequats, alimentar-se correctament i descansar. Tot això, explica Daniel, és pràcticament impossible quan es viu al carrer. «Si em punxo la insulina i no puc menjar, em baixa el sucre. Si no me la poso, em puja. Al carrer no pots controlar res», lamenta.

Dorm molt a prop de l'hospital Sant Joan de Déu. Ho fa perquè, segons explica, és el lloc on se sent més segur si pateix una descompensació durant la nit. Tot i així, assegura que sovint passa hores sense descansar, pendent de les baixades de sucre o del dolor constant a les cames. Caminar també s'ha convertit en un esforç enorme. Explica que gairebé no pot recórrer uns quants metres seguits sense haver de parar, cada desplaçament és una dificultat afegida.

«Això no és vida»

L'home insisteix diverses vegades que no busca caritat: «No demano que em regalin un pis. Només necessito un lloc on viure i pagar-lo». Assegura que ha contactat amb diferents serveis i administracions, però que encara no ha trobat una resposta estable. Explica que, quan el seu estat empitjora, és atès a l'hospital, però una vegada rep l'alta torna al carrer, on la seva salut es deteriora de nou. Aquesta situació genera un cercle sense fi.

Corrales és conscient que la seva història no és única. De fet, assegura que ha conegut moltes altres persones que viuen al carrer amb problemes de salut importants. «Com jo n'hi ha molts més», avisa. Precisament per això accepta explicar públicament la seva situació. Espera que el seu testimoni serveixi perquè es posi el focus en una realitat sovint invisible: la de les persones que conviuen amb una malaltia crònica greu mentre intenten sobreviure al carrer.

Subscriu-te per seguir llegint