Pujant pel carrer de la Força en direcció a la Catedral, un cop passat el Museu d'Història, s'erigeix una pedra que com havia fet anteriorment contempla els transeünts que hi passen per davant. Una inscripció mig borrada, testimoni que la fita ha perdut la seva utilitat, indica Pedra de la Mitja Llegua just a sota d'un escut de la ciutat de Girona, que visualitza que aquell tros de roc va ser alguna cosa important temps enrere.
La història d'aquesta pedra comença el 12 de maig de 1451, quan per primera vegada es defineix el terme municipal d'una Girona que havia viscut moments de glòria i que començava a trobar-se en decadència. Es tracta d'una delimitació de caràcter fiscal, que definia qui pagava i qui no pagava impostos a l'erari gironí. Aquesta delimitació es veu clarament definida en el privilegi que la reina Maria de Castella va atorgar a la ciutat de Girona el dia 12 de maig de 1451 i pel qual es prohibia vendre carn, vi, pa i altres queviures a l'entorn de mitja llegua de les muralles de la ciutat. A partir de llavors i fins a l'abolició d'aquest privilegi, els incompliments i els conflictes amb els pobles veïns van ser constants i la tònica habitual de la història gironina d'aquells segles. Per exemple, en alguna ocasió, saltencs irats van foragitar els ramats de Girona dels seus dominis o els autoritats de Cassà o Quart van aturar diverses vegades els subministraments destinats al Mercadal Gironí.
L'objectiu d'aquesta imposició era evitar la pèrdua d'ingressos que tenia una Girona que ja havia viscut els seus moments més esplendorosos. Molts comerciants, carnissers, taberners, amb l'objectiu d'evitar els impostos que es cobraven a l'entrada de la ciutat van decidir instal·lar els seus negocis a l'exterior de la muralla, prop dels camins o als ravals. Als transgressors del privilegi reial se'ls amenaçava amb la demolició de l'establiment o una multa de 1.000 florins d'or, la moneda del moment.
El privilegi marcat per la institució de la mitja llegua va completar-se anys més tard amb dues noves disposicions reials. Una promulgada el 16 de juliol de 1510 per Ferran II, i uns privilegis concedits per la Germana de Foix, segona muller de Ferran II, el 30 d'agost de 1512. Aquesta segona disposició posava "noms i cognoms" als límits de la mitja llegua. "Una llegua de Girona és la vila de Celrà i el lloc de Medinyà i Hostal nou, també la capella d'Arols, la cabana de'n Banyoles o altres espais similars" deia amb català antic la disposició.
Durant els segles XVI i XVII la normativa va ser respectada i els jurats gironins no van haver de posar gaires multes. D'aquesta època es documenten pocs casos de transgressió, algun al Pont Major, algun altre a Palau, i un a la Creueta, però sense massa incidència i exemplarment fulminats per la determinació de les autoritats.
A partir del segle XVIII, sobretot després de l'ocupació i pèrdua de les llibertats del país, decretada per Felip V, el privilegi de la mitja llegua comença a ser vulnerat cada cop de forma més flagrant. Així doncs, les denúncies per infracció d'aquesta llei es multipliquen, cosa que contrasta amb l'ensopiment econòmic de la ciutat. Davant aquesta situació de debilitat els síndics de la vegueria van intentar, a través d'un plet, acabar amb el privilegi de la mitja llegua. Els regidors gironins, tement perdre el privilegi, van optar per fer un nou text, anomenat nou establiment, que establia els mateixos privilegis, en els mateixos termes i la mateixa distància que la disposició de 1451, però que permetia obrir establiments dins el perímetre a canvi d'una "fiança" inicial i un impost perpetu.
Per tal que no hi hagués dubtes d'on estaven els límits en els quals calia pagar impostos a la ciutat de Girona es va autoritzar plantar unes fites de pedra als camins que connectaven les rodalies amb Girona. Els pobles del voltant, indignats amb la nova decisió, no van assistir a la plantació d'aquestes fites i van seguir convocant plets contra el privilegi. A més, els síndics de la vegueria van obligar als ramats de la ciutat a pasturar només dins el terme municipal estricte marcat per aquesta mitja llegua. Durant aquesta època, el nombre d'infraccions contra la normativa es disparen i s'obren comerços a Santa Eugènia, Palol d'Onyar, Aiguaviva, Domeny, la Creueta, Sant Daniel i altres nuclis dins de la mitja llegua. A més, els propietaris van començar a fer servir les escletxes legals de la normativa per tal de saltar-se-la "legalement".
La normativa va durar encara fins a les primeres dècades del segle XIX, quan ja es va fer evident que no servia per res i que era un vestigi del vell i arcaic règim feudal. L'any 1817 una reial ordre posava fi al monopoli de la mitja llegua i deixava en l'oblit les pedres que havien marcat fins llavors el privilegi "medieval". La modernització dels segles XIX i XX va fer que moltes d'elles es perdessin fins al punt, que la que millor es veu i es conserva és la pedra que estava situada a Sant Gregori i que ara reposa a la plaça de l'Institut Vell de Girona com a vestigi del pas inexorable del temps.
