En el decurs d'un sopar d'amics es va produir una viva discussió sobre el liberalisme, concepte que admet sucoses interpretacions. Un dels comensals defensava la modernitat d'aquesta ideologia, rebutjava l'apel·latiu de conservador i qualificava d'utòpics aquells que no combregaven amb el seu ideari. No errava en el darrer punt: l'alternativa al liberalisme és la utopia del col·lectivisme. S'equivocava en la resta. Als Estats Units, la distinció entre liberals i conservadors està en la defensa d'un major o menor grau d'intervencionisme estatal però, per uns i altres, l'economia de mercat és intocable. Quan la conversa va derivar sobre qüestions morals, el liberal es va transmutar en un guardià de l'ordre i dels bons costums. Vaja, no volia que el govern li toqués la butxaca, però sí que s'ocupés de la bragueta... dels altres. Era la doble ètica, pels diners i pel sexe, habitual en una mentalitat conservadora. Amb tot, no es pot negar que existeixen rauxosos que, de brou de llengua (de boquilla), no volen la intervenció de l'estat ni a la butxaca ni a la bragueta. Són l'excepció a la regla.

De fet, amb els liberals passa com amb els bolets: a tot arreu se'n fan quan plou. Tot i semblar dos pols oposats, els periodistes Alfons Quintà de Diari de Girona i Federico Jiménez Losantos de la COPE es pengen l'etiqueta. Ambdós tenen en comú dos trets bàsics: un anticomunisme furibund i un antinacionalisme visceral. El monstre estatista o el dimoni comunista que controla televisions i diaris formen part de les seves dèries. És una visió propera als anarcocapitalistes emparentats, per l'altre extrem, amb el nihilisme partidari de l'abolició de l'Estat. Ara bé, quan plou sobre mullat, els ultraliberals actuen com els camaleons: són capaços d'admetre, esporàdicament, la intervenció de l'estat per salvar el cul de banquers i empresaris que l'han espifiat.

En el fons, en tota polèmica sobre el liberalisme, sorgeix una pregunta clau: llibertat per a què i per a qui? El títol del famós llibre de Milton i Rose Friedman, Llibertat per escollir, és una resposta? Doncs no, perquè hi ha un ventall d'opinions quant als límits de la llibertat individual. Ja no està clar que la meva llibertat acabi on comença la dels altres. Per segons qui la seva llibertat és il·limitada i la resta que es foti. Alhora és redundant defensar la llibertat d'escollir sempre que hi hagi alternatives a l'abast de tots. En canvi, si no es pot triar entre dues o més opcions, de què serveix la meva llibertat? I, de fet, no tothom gaudeix de les mateixes possibilitats d'elegir perquè el món és un niu de desigualtats socials. Aquest aspecte no compta gaire per a la majoria de liberals. Per ells, la seva llibertat és un valor rellevant i la igualtat només és una teòrica referència jurídica (tots som iguals davant la llei). Qualsevol prèdica igualitària els sona a música celestial atès que els homes neixen i moren desiguals. Per tant, com defensa el liberalisme "compassiu" n'hi hauria prou de practicar la caritat.

També són rebecs a admetre que la història de la humanitat és la lluita dels desheretats de la terra per gaudir del progrés creat amb el seu esforç. Alhora que rebutgen l'acció pública encaminada a redistribuir la renda i esmorteir els desnivells econòmics entre els individus, grups o territoris. Per a un liberal, aquesta solució és una tocada de... butxaca. Per als defensors de la justícia social és reivindicar un estat del benestar que contraresti la tendència del mercat a perpetuar la desigualtat. De totes maneres, no n'hi ha prou si es vol desterrar el desequilibri entre pobres i rics. Ningú s'hauria d'avergonyir per ser partidari de la utopia d'un món millor davant els que creuen que tenim el millor dels possibles. Així doncs, cantem amb en Joan Manel Serrat: Ay! Utopía, incorregible que no tiene bastante con lo posible.