L'Església, com no podia deixar de ser, també es veu afectada per la crisi. Fins a tal punt que els sous dels més de dos-cents mossens gironins, ja per si massa ajustats, perillen. I no diguem les tan necessàries obres de conservació i restauració dels temples que hi ha escampats arreu de la demarcació.

Amb voluntat de transparència, denúncia i crida, el Bisbat de Girona ha fet públics recentment els comptes de l'any 2007. Aquesta macroempresa de l'Església catòlica va ingressar l'any passat, només dels feligresos gironins, uns sis milions d'euros. Val a dir que aquest concepte aplega tant les donacions dels veritables devots com el percentatge que suposadament els tributants donen en marcar amb una creueta la casella corresponent en les declaracions de la renda. Una opció que, sense massa criteri, molts accepten bovinament. Perquè ¿quin sentit té, en un estat laic com el nostre, el sol fet que existeixi aquesta alternativa?

A banda dels ingressos dels fidels, però, o dels que passen com a tals (aquest detall importa ben poc, mentre els diners ragin), el Bisbat rep importants partides per altres conceptes: que si un milió i mig d'euros per prestació de serveis, que si prop de dos milions per venda i lloguer de patrimoni, i una almoina de gairebé un quart de milió més provinent de subvencions. O sigui que, entre una cosa i altra, l'any 2007 el Bisbat de Girona va ingressar-ne, euro més euro menys, uns deu milions. Una xifra notablement inferior a la del 2006, i que va motivar que l'any es tanqués amb dèficit.

Un dèficit que, si persisteix o s'agreuja, posarà en perill el manteniment d'esglésies, rectories, parròquies, ermites, santuaris, capelles, abadies, convents, monestirs, catedrals i demés edificis de caràcter religiós o seglar, així com fins i tot la supervivència de tots aquells que se n'ocupen. Perquè, enfront de les exigències del dia a dia del ciutadà comú, ¿quines despeses té el Bisbat? Moltes i ben diverses: sous, serveis pastorals i manteniment del patrimoni.

En aquests temps de crisi i recessió, en què la inflació i l'atur no paren de pujar i tantes famílies ho tenen magre per arribar a final de mes, l'Església, per la seva condició, hauria de ser precisament la que donés exemple d'austeritat amb el retall de despeses innecessàries o -més enllà de l'almoina puntual- amb la posada en marxa d'iniciatives contundents per beneficiar els desfavorits, a costa de tanta parafernàlia de cartró-pedra.

Sabem, però, que és clamar en el desert. En primer lloc perquè, si al llarg de la història mai no ho ha fet, encara menys ho farà ara. En segon lloc perquè, com que tot a la vida és justificable, sempre hi haurà qui defensarà que la tasca que desenvolupen els mossens és imprescindible. És clar que, si així fos, els capellans, posem per cas, no haurien de cobrar nòmines per sota del míser salari mínim interprofessional, sinó tenir sous equivalents als de polítics i mandataris. I ja posats, que fos el poble el que, des de la seva ignorància i modèstia, pogués escollir mitjançant votació els seus representants religiosos, igual que n'escull els polítics.