Jo no sé si quan era petita mimava, a l'hora que guardava amb desconfiança i temença, la seva caixeta de sis llapis de colors Alpino que li devien portar els Reis (dono per descomptat, perquè com deia el poeta no meció su humilde cuna la diosa de la fortuna, cegada por la ambición, que no gaudia dels "Caran d'Ache" que la major part de la classe havíem envejat a la Mari Pili i a la Maria Lluïsa), i m'imagino que els feia punta amb una fulla d'afaitar o amb un Puntax perquè encara que amb la maquineta quedessin molt més fins i perfectament arrodonits, d'aquesta manera es malbaratava molta mina i així corrien el perill de no durar fins el proper sant o l'epifania següent.

Tampoc no sé (li ho hauré de preguntar), si quan va arribar el moment aquell en el que sembla que un ha de decidir què voldrà ser quan sigui gran es va veure en certa manera contrariada perquè, desitjant-ho, no va poder optar per educar la seva segur que ja declarada sensibilitat artística, perquè això de la formació i de la pràctica en i de la cultura en general i de l'art en particular, de la pintura, vaja, des d'edats tempranas no és au que niï amb facilitat en els arbres genealògics d'aquells que hem hagut d'esmerçar els nostres principals i més acurats, íntims i prsonals esforços en cercar aquella igualtat d'oportunitats tan predicada per tots els règims político econòmics però tan poc oferta i gaudida. (Sí, sí: Dalí i el seu gran amic Lorca foren uns genis, és clar que sí; i Buñuel, i Picasso, i Portabella, i...; però uns genis panxacontents, uns genis de casa bé, malgrat intentessin amagar-se les vergonyes apuntant-se a la gauche és clar que divine, perquè, com és sabut, tots som iguals però sempre hi ha alguns que són més iguals que els altres).

La Pilar va inaugurar una exposició de les seves més recents obres al porxos de Can Laporta de La Jonquera, una magnífica infraestructura cultural instal·lada en una recuperada rètica i senyorívola masia del segle XVIII que l'alcalde i vell amic Jordi Cabezas, després de declarar inaugurada la mostra, exultant de satisfacció, no es poder estar de mostrar-nos en tots els seus detalls i equipaments, per a la nostra figuerenca enveja. Però parlàvem de la Pilar com exemple de l'eclosió tardana però no per això decadent, ans el contrari plena de frescor, d'una força interior a la que les circumstàncies externes no han pogut seguir mantenint limitada i que s'ha fet alegre realitat.

A mi, com que m'estimo més, bavarder empedreït i qui sap si d'una manera una mica obsessiva, la claredat conceptual i expositiva que haver d'interpretar els missatges més enllà de l'ús de les figures retòriques del sarcasme, la broma dialèctica o el joc de paraules, quan parlo amb ella i m'acaba sempre dient "m'entens el què vull dir?" sempre quedo sense saber què contestar perquè és per a mi el llenguatge una eina de perfecció expressiva quasi matemàtica. Però aplicat a la seves teles, aquesta possible manca de definició es transforma en un virtuosisme gràcies al qual la Pilar no ens vol imposar res, sinó solament suggerir-nos, no vol limitar-se amb la concreció sinó invitar-nos a una participació interpretativa. El "m'entens què vull dir?" aplicat a la seva pintura ens obre tot un ventall d'imaginacions, de supòsits que ens facilita que els nostres pensaments i la nostra sensibilitat s'encadenin en una neverend story de somieigs. Sí, sí: Penso que la Pilar és un magnífic exemple de que tots nosaltres gaudim d'un món interior que, de vegades, no hem tingut la possibilitat d'explorar.

L'entitat Càritas Interparroquial de Figueres alerta que estan rebent famílies de classes socials benestants sol·licitant productes d'alimentació bàsics perquè no poden assumir les despeses. El president de l'entitat, Jordi Rotllan, assegura que es tracta d'un nou perfil de persones que viuen en cases unifamiliars "en urbanitzacions de Figueres o dels voltants que no saben si per Nadal encara tindran les seves propietats i, per aquest motiu, ens hem vist obligats a derivar els seus fills a la Creu Roja per tal que puguin tenir regals per aquestes dates".

Rotllan assegura que la situació és "molt greu" i que continuen saturats de casos. "Totes les situacions tenen al darreres desgràcies personals però veure gent que fins ara es trobava entre les classes mitjanes però que ara ha de recórrer a nosaltres per poder menjar és molt desesperançador", insisteix Rotllan. Segons ell, normalment són les dones les que entren al despatx del tècnic a explicar la seva situació perquè "els homes tenen vergonya de trobar-se així".

"Normalment, són persones amb feines qualificades, de la construcció o similiar que han perdut la feina a causa de la crisi i sobre les quals se sustentava tota la família", insisteix Rotllan. I és que, segons el president de l'entitat, en la majoria d'aquests casos la dona no treballava i les famílies tenen un o dos fills, "malgrat la precària situació".

Ara, assegura, han pogut fer front a alguns mesos d'hipoteca però ha arribat un punt que la situació "els ha superat". Rotllan explica que serà una època de Nadal "molt dura" per aquestes famílies que "de sobte, es veuen sense res". Amb l'agreujant afegit, diu, que aquestes persones "ara no trobaran feina, tal com estan tots els sectors". "Sap molt greu veure'ls enfonsats i no poder oferir-los res més que menjar", insisteix Rotllan.

Amb tot, Rotllan, també president de Comerç Figueres, augura una campanya de Nadal "fluixa", la qual cosa susposarà menys contractacions temporals o de menys durada. "Tenint en compte aquest panorama, encara és més complicat per aquestes famílies poder trobar feina en el sector del comerç, perquè hi ha una gran demanda, però molt poques places ofertades", afirma Rotllan.