Després d'aquests dies en què s'ha parlant tant de violència de gènere, o masclista, o -bàsicament- contra les dones, potser convé asseure's i, des de la serenitat, més enllà dels llocs comuns i del que se suposa que és políticament correcte, reflexionar al respecte des d'una òptica més objectiva i pragmàtica.

Ningú que tingui una mica de seny, visió de conjunt i perspectiva històrica negarà la trista evidència que es denuncia amb jornades com la d'aquest dimarts. Tradicionalment hi ha hagut desigualtat entre home i dona tant en la relació de parella com en el si de la família o en el conjunt de la societat. Una barreja d'arrels culturals, biològiques i econòmiques ho han condicionat, i l'home se n'ha aprofitat al llarg dels segles. Això es va començar a trencar a l'edat moderna amb el procés d'emancipació de la dona, sobretot en el terreny laboral. Molts homes mai no li ho van perdonar; i, per fer prevaler els seus criteris, a alguns només els va quedar la força.

En els darrers anys, les víctimes de situacions de discriminació, de subjugació i, en definitiva, de violència, han anat sortint de l'anonimat. Parlar-ne ha servit per combatre-hi, tant des de la col·lectivitat com des de l'administració, mitjançant campanyes de sensibilització, eines i recursos. Un dels més destacats dels quals ha estat la recent aprovació de la llei del dret de les dones per a l'eradicació de la violència masclista. Uns recursos, però, que de moment són insuficients, ja que no només la violència continua a l'ordre del dia sinó que, a més, la majoria dels casos no surten a la llum.

Dels casos que es fan públics, les dades més recents posen de manifest un increment notable de les denúncies. Així ho palesa el telèfon d'atenció a dones en situació de violència, que, en el que portem d'any, ha rebut prop de 800 trucades de les comarques gironines, una sisena part de les quals corresponen a la comarca de la Selva. Una altra dada destacada d'aquest servei és que un 83% de les denúncies són per maltractaments psíquics.

On són els límits de la violència psíquica, i qui els estableix? Com es pot definir, aquest tipus de violència? I el més difícil de tot: atès el seu caràcter subjectiu i subtil, ¿com es pot demostrar? I més encara: si la violència física ha estat, durant segles, una prerrogativa del mascle, ¿no es pot afirmar, sense caure en la tendenciositat, que les dones també l'han practicat -i practiquen- envers els homes? ¿Ningú ha pensat mai en la xifra negra d'homes que són víctimes d'algun tipus de violència psíquica, i que, encara amb més motiu que les dones, no gosen denunciar?

Des del punt de vista evolutiu, alguns antropòlegs argumenten que els segles de submissió femenina van propiciar que la dona desenvolupés una especial aptitud per la maquinació. Els científics també han demostrat que els cervells de l'home i de la dona presenten trets diferenciats, que després, culturalment, la societat i l'educació s'encarreguen de reforçar o reprimir. Però aquí entraríem en un altre capítol d'aquest conte inacabable.