Qui més, qui menys, més d'un m'haurà llegit o m'haurà sentit a dir que el partit dels socialistes catalans figuerencs, qui sap si una mica o bastant acomplexat o atemorit davant la sorollosa davallada a les eleccions municipals, políticament anorreat o potser embadalit pels efectes dels aromes empresarials, havia acabat per lliurar-se al ressorgit moviment neocon.
O sigui, que l'Elelman, amb el seu posat més histriònic i teatral i transformat en un nou brigadista internacional ara que vol fer-nos recuperar la malèficament anomenada memòria històrica (que fàcil, com a súbdit de Her Majesty que no ha patit les nostres més íntimes i doloroses misèries nacionals, furgar demagògicament en les ferides i les penes alienes, només per satisfer el seu partit, ple d'excomunistes com tots sabem i, per tant, tan responsables com els altres de les nostres desgràcies) els podia rememorar allò de "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército armanguesiano, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos municipales. Las elecciones han terminado".
I és també un tema parlat i escrit que, passada la crisi, els joves turcs socialistes es veurien en la necessitat de reclamar (per bé o per mal, aquest és el repte de la vida pública) la seva alíquota part de responsabilitat i protagonisme en el govern figuerenc per no acabar fent el paper d'uns mers convidats de pedra de la pompa vilatana.
Un dels fruits d'aquesta dilució va ser (diguem-ho clar, perquè encara que no cregui que sigui la meva responsabilitat, ahir un vell amic em deia que no s'expliquen prou bé les coses i que els ciutadans no participen perquè no se'ls fa partícips), una de les conseqüències d'aquesta debilitat fou que, destinat a l'àrea de Cultura, recordem que sota comandament socialista d'acord amb el pacte de la Grosse Koalition, es contractés com a "càrrec de confiança" (és a dir de lliure nomenament i cessament polític sense passar pel procediment de selecció mitjançant públic concurs de mèrits ni oposició) un tècnic que gaudia, no necessàriament de la "confiança" dels que havien de ser els seus directes caps polítics, sinó de la de l'alcalde, que va ser qui el va proposar i els socialistes van acceptar. Suposo que ràpidament vostès s'adonaran que aquesta decisió, probablement carregada de mútues bones intencions, tard o d'hora no podia acabar sinó encabida en aquella capsa que diuen és plena d'elles: a l'infern.
Ara la vida política tripartita figuerenca és en un atzucac que diuen que pot trencar el govern: El grup municipal socialista vol prescindir (que ho justifiqui dient que vol reduir despeses a l'erari públic pot ser mera retòrica, però l'estalvi que la mesura comporta és real i palpable i pot representar la recuperació de la política de formiga front a la que molta gent va veient de cigala: Encara que ho hagi fet Càritas, que és una opus cristianae, inclús els més esquerrans i ateus haurien d'enrogir veient la seva felicitació nadalenca), els Casella's boys volen treure de la litúrgia administrativa local les icones dels dos "càrrecs de confiança" que els correspon segons la pompa de l'acord tripartit de govern i, oh, sorpresa!, el grup municipal del tallat convergent-unionista accepta que desaparegui el cap d'informació (a enemigo que huye, puente de plata), però no els vol permetre el cessament del seu recomanat. Com deia Quevedo, átenme esa mosca por el rabo! Altra vegada, feia temps que no els ho citava, Figueres es torna a convertir en aquella població surrealista en la qual Dalí, necessàriament, havia de néixer.
Ha dit el regidor Ollé, cal suposar en el paper d'eco, que no és lògic cessar una persona contractada. Vegem: No es tracta d'un càrrec de confiança? No vol dir això que està supeditat, en el nomenament i en el cessament a la sola voluntat i designi del seu cap polític? No són els seus caps els membres del grup municipal socialista? Llavors, poden cessar-lo o no, sense més ni més, (I altra vegada, aclarirem que no parlem de les persones sinó de la superestructura), quan ho estimin procedent?
Tota la lògica política, si és que la política en té, ens respon que sí i que les reticències convergents no tenen raó de ser. A no ser que es vulgui pensar que la recomanació de Vila, candorosament acceptada pels Casellas-Llueca, anava aparellada d'altres desconegudes connotacions.
