A les crestes de les muntanyes es retallen unes estructures que a distància es confonen amb les copes dels arbres. No són velles ermites ni masies petites, sinó torres de telegrafia òptica. Són petits testimonis arqueològics d'un passat en què la comunicació a partir d'un referent visual era un sistema ràpid i modern. Es podria dir que són els reemissors del segle XIX i de fet en alguns casos, com ara la torre de Montolivet d'Olot, acullen antenes de telefonia i de televisió per dotar de senyal els aparells de la més absoluta modernitat. Això no obstant, l'origen de les construccions és realment vetust perquè correspon a la idea de l'estat liberal del 1846 d'aconseguir unes comunicacions ràpides i segures per tal d'inserir Catalunya d'una manera efectiva dins de la seva administració. Per això va millorar la xarxa de carreteres i va crear una xarxa de telegrafia òptica, de la qual ja se sabia que, en aquell temps, s'havia convertit en un sistema desfasat i plenament superat per la telegrafia elèctrica.
De fet, la telegrafia òptica era un sistema inventat a França per Claude Chappe i molt usat a la França de Napoleó i de Lluís Felip. També es va fer servir a Anglaterra, els Estats Units i fins i tot a l'Argèlia colonial.
El problema que el Govern tenia a Catalunya eren els carlins que s'aprofitaven de l'extensa orografia muntanyosa per mantenir un permanent clima de por i inestabilitat al país. Els insurrectes el primer que feien era tallar els pals de la telegrafia elèctrica per deixar incomunicades del govern les zones que intentaven controlar.
Al juny del 1848, havia arribat al país el cabdill carlí Ramon Cabrera i havia augmentat considerablement els problemes del govern al Principat. Per solucionar-ho el nou capità general de Catalunya, de la Concha, va decidir organitzar unes forces militars ràpides i permanentment comunicades. Per aconseguir-ho, a més de rellançar la construcció de camins i de carreteres, va projectar la creació d'una xarxa de telegrafia òptica militar. Pressionat per l'exercit, Cabrera va haver de traspassar la frontera i el país va quedar més o menys lliure de carlins per una temporada, però el bandidatge de petites partides va durar anys. Per això la utilitat de les torres de telegrafia òptica encara s'allargaria una colla d'anys.
A les comarques de Girona el Govern al 1850 va acabar de construir un ramal que comunicava la Jonquera amb Barcelona a través de 17 torres. Està documentada una línia de 12 torres que comunicava Girona amb Barcelona. Les de Girona a Barcelona estaven ubicades a Montgat, Vilassar de Mar, Caldes d'Estrac, Calella, Hostalric, Maçanet de la Selva, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Blanes, Can Planes, Sant Dalmai i Girona. Existia un ramal que comunicava Girona amb Olot a través de les torres de Sant Miquel, Borgonyà, Banyoles, Falgons, el Sallent, Begudà i Olot. Per la seva part, Olot es comunicava amb Vic per Santa Maria dels Arcs, Sant Feliu de Pallerols, Sant Andreu de Pruït, Manlleu i Vic.
El Govern va aconseguir implantar una xarxa de comunicació òptica important i relativament eficaç, perquè quan hi havia boira o broma baixa era completament inútil. Les torres van acollir de 2 a 4 empleats o soldats que hi feien vida. En temps de pau existia un servei d'operadors civils, format per antics soldats, que depenia de la comandància militar.
La vida a les torres era força dura, sobretot perquè la paga era minsa, es vivia lluny dels principals nuclis urbans i s'havia de conviure en unes condicions força precàries. La jornada de treball durava en tant que hi hagués prou llum per divisar una torre, els operadors havien de mirar regularment les torres anterior i posterior de la línia per tal de comprovar si alguna estava en posició d'atenció.
Els operadors normalment desconeixien el que deia el missatge i normalment es limitaven a reproduir el símbol que veien en la torre anterior, per tal que fos copiat per la posterior.
El Comandant de Línia era l'única persona autoritzada per a la codificació i la decodificació. Les famílies del personal vivien als pobles propers i només el cap tenia dret a viure a la torre, però sense la família.
