En Pitu Càndid és un personatge de conte de fades, honrat i altruista, que durant tota la seva vida s'ha sacrificat per als altres. Director d'una sucursal bancària, està fart dels rígids protocols que li envien a cabassades des de la central. Com un avesat equilibrista fa mans i mànigues per obrir l'aixeta dels crèdits. Sap que la supervivència d'unes quantes famílies depèn d'uns miserables euros que són una gota d'aigua en la immensitat del mar de milions que manega l'entitat financera. Però una legió de corbs vigilen els seus moviments i a cada petició d'autorització obté per resposta una formal negativa que alegra els seus subordinats sempre a l'aguait per fer-li la traveta i poder escalar posicions. Capficat amb tanta pressió, incapaç de solucionar els problemes de la gent, rumia deixar la feina i, fins i tot, suïcidar-se.
Per dur a terme el seu pla s'ha hostatjat en un hotel davant la platja per, mentre la llevantada destrossa el passeig marítim, tirar-se pel balcó d'un cinquè pis. Abans d'emprendre l'embranzida final i volar cap al buit, dirigeix la darrera mirada a la cambra per descobrir damunt l'escriptori un opuscle del Triodos Bank. En Pitu l'agafa, llegeix i resta de pedra. És un banc ètic d'origen holandès que opera a Catalunya. Potser el seu àngel custodi li havia deixat aquest fulletó per evitar la barrabassada d'empastifar el carrer amb una caiguda lliure i sense paracaigudes! Existeix una entitat de crèdit que no es guia per la màxima del benefici? El nom, derivat de l'expressió grega Tri hodos, que significa triple via, indica les tres grans àrees d'activitat del banc: el medi ambient, l'economia social i la cultura.
També ell es veu amb cor de tirar endavant un projecte de similars característiques. Crearà el Banc Pentahodos i hi afegirà dues vessant més: el comerç just i el turisme sostenible.
Per fer de banquer començarà amb un petit capital propi i els diners dels veïns del seu bloc de pisos que vulguin col·locar els seus estalvis per finançar activitats econòmiques amb un impacte social positiu, assegurant-los una rendibilitat per als seus diners. Al Banc Pentahodos, els dos objectius estaran al mateix nivell i, a més de ser compatibles, seran complementaris. És a dir, obtenir beneficis serà necessari però no suficient. Per fi podrà ajudar els humils, la gent necessitada i les persones que la ballen magra! Ja albira un futur pletòric de felicitat escampada per aquest món d'egoisme i gasiveria. N'està segur que, malgrat les dificultats, és un repte tant estimulant com per dedicar-hi la vida. Que bonic és viure!
Però la realitat és tossuda. Passats tres mesos, en Pitu havia aconseguit amb feines i treballs uns cent mil euros, més de la meitat de la seva pròpia butxaca, i havia concedit préstecs per valor d'un milió. Els maldecaps l'havien perseguit des del primer dia. Les autoritzacions administratives, les inspeccions del Banc d'Espanya, les constants pressions del seu antic banc i les exigències dels estalviadors per gaudir dels beneficis promesos, l'havien posat a la picota. No li quedava ni un euro! Els accionistes eren altruistes, però no beneits. Per acabar de fer la guitza, els qui havien rebut crèdits no els pagaven ni en pintura. Tampoc tenien res en propietat per rescabalar el deute.
Desesperat, el dia de Reis, va tornar a l'hotel per culminar la feina que havia deixat a mig fer: llançar-se del cinquè pis. Mentre cavil·lava perquè el projecte no havia reeixit se li va aparèixer el seu àngel custodi per dir-li que era un rematat estúpid, que només a les pel·lícules del Frank Capra succeïen miracles nadalencs i que, per caritat, saltés d'una punyetera vegada pel balcó!
