I magino que aleshores, la mar poc s'enduia els nostres passejos marítims amb llevantades espectaculars. El foc té senyor, però l'aigua no, deien aquells vells que confiaven en la divina providència. El foc, aquest matí cau damunt del gueto de Varsòvia renascut a Gaza. És un atac amb segones intencions: miren de provocar una gran guerra abans que el mestís no s'assegui al despatx oval.

Bombardegen Gaza però tiren contra l'Iran, unes quantes setmanes de destrucció massiva serien la gran solució per a la crisi econòmica. No sé pas si se'n sortiran a l'hora d'acabar d'encendre els ànims dels seguidors de les diverses branques que la religió d'Abraham té a Palestina: fariseus, sadoceus, xiïtes, sunnites, ortodoxes, catòlics... Jo si fos allà tinc molt clar que estaria amb els que posessin propaganda atea en els autobusos de Jerusalem, de la mateixa manera que durant l'any 1826 m'hauria posat al costat dels liberals de Roses.

No us penseu pas que aquesta decisió no sigui arriscada, ja que en aquest desventurat país, els partidaris de la monarquia absoluta no en tingueren pas prou, amb Ferran VII, aquell Borbó que entrà per la Jonquera mossegant pollastre embolicat amb paper d'estrassa, els semblava massa moderat, tot i que era capaç de perseguir els liberals amb gran eficàcia. Els francesos que havien envaït el país per reforçar els Borbons ho expliquen al govern de París amb claredat i sorpresa. El vicecònsol de Roses diu: "més de mil homes s'han enrolat a Olot a la Santa Causa". El seu superior jeràrquic, el cònsol de Barcelona corrobora: "Tenen una bandera en la qual es veu el rei Ferran de cap per avall, i un àngel exterminador que trepitja un negre (l'Obama?) i el travessa amb la seva espasa. El seu crit de guerra és Visca Carles V! Visca la Santa Inquisició! Fora els francesos!".

El vicecònsol de Roses, tot i ser partidari dels Borbons, no ho era pas dels integristes clericals que encenien la gent del poble perquè entrés a les presons i linxés els presos liberals. Els pecats del segle XIX varen reviure durant el segle XX. Hi ha continuïtats històriques difícils de tallar, aquí o a Gaza, ara o abans.

Adés els líders eren d'una categoria que es deduïa dels seus actes: com en Jep dels Estanys, contrabandista, desertor i lladre, partidari aferrissat de la monarquia absoluta de debò, de debò, que es proclamà general de divisió i comte de Berga. Com en Pixola de Cassà de la Selva, que tan aviat feia de guerriller borbònic com de lladre de camins. Com en Misses el qual, amb gran escàndol dels francesos borbònics, fou nomenat governador de Roses, vila dins la qual no pas tothom devia estar a favor de la Inquisició, ja que el governador cada vespre fugia del poble per por d'un atemptat liberal.

Anava armat amb un trabuc i protegit per quatre guardaespatlles que l'acompanyaven a passar la nit a la muntanya. Era un pobre paranoic?, no ho sabrem mai. En aquella època no hi havia pas encara psicoanalistes capaços de diagnosticar la psicosi, les manies persecutòries, els deliris, les personalitats ferides que elles soles es proposen salvar el món de tota la porqueria i de vegades inclús, abans, voldrien classificar-la.

No, en aquell segle XIX, pare de les barbàries del XX, encara creien en la bruixeria i en la Santa Inquisició, aleshores era una altra època, quan en Deixonses, era un dels que manaven a Roses i feia anar de bòlit les forces d'ordre del municipi. Avui en canvi, diuen, les coses han canviat. Tot és racionalitat en el govern de la vila del golf, la Inquisició ha quedat enrere, i els francesos ja no envien informes a París, es conformen venint a comprar al mercat dels diumenges saldos, vedella de Girona i pastís.