10 de agost de 2009
10.08.2009

gilbert galceran

10.08.2009 | 02:00
gilbert galceran

Nadal fa un repàs de la figura del germà Gilbert, que s'estava al monestir
de Solius i que va morir
l'1 d'agost passat

Dilluns 3 d'agost a Solius, a les onze, es va reunir una munió d'amics i fidels. Els xiprers arrenglerats des del final de l'escala fins a la porta de l'església posaven la seva doble filera un escenari bellíssim i simbòlic al fèretre del germà Gilbert, tot esperant l'hora. Monjos i monges, veïns i veïnes, fidels de prop i de lluny, advocats, empresaris, historiadors, polítics, pagesos, botiguers, pessebristes, familiars es congregaven plens d'emoció en un homenatge sincer i obert. Als 97 anys, després de més de seixanta de professió entre Poblet i Solius, el germà Gilbert ens deixava. Me l'imagino encara assegut al pedrís del banc de l'entrada del monestir. Amb l'hàbit auster, recolzat en el bastó; la mirada franca, el cos ara una mica emmagrit. El nas, més visible, els pòmuls, més ressaltats, la pell colrada. Vigilant permanent del monestir estenia la seva mirada a l'Ardenya, als xiprers de l'església, a les oliveres del camps, als suros del bosc. He pensat sovint en la fortalesa del cos i la seva comparació amb els arbres, com els que acabo d'esmentar. Xiprers altius, però tocats per la base amb alguna branca seca i començats a despullar des de baix, oliveres centenàries, de cos retorçat i ferreny, la pell irregular dels suros abans de la pela. Tots, primera matèria dels pessebres del germà Gilbert. L'estiu de 2003, Àngel Jiménez, present al funeral, havia escrit parlant de Solius, del silenci i de la voluntat fundacional del monestir com a nucli de treball i d'oració: "Una bona mostra de tot això és l'exposició permanent de pessebres del monestir que integren el suro, la molsa, la farigola i tot el sotabosc de la nostra infantesa, amb una artesania més complicada, menys nostàlgica, que el germà Gilbert Galceran ha sabut combinar amb santa paciència. És el just equilibri del valor artístic, amb el popular i religiós" (Gavarres, número 3, estiu de 2003, pàg. 54).
La litúrgia del funeral va deixar un espai a l'ofertori per a un enfilall de tonades nadalenques, familiars, populars, conegudíssimes que l'organista ens va interpretar com a fons ambiental tendríssim per a un moment d'una gran intensitat emocional.
Acabava d'acabar l'homilia el pare prior, Enric Benito Canalés. L'acompanyaven a la cerimònia els monjos de la comunitat monjos de Poblet amb el pare abat Josep Alegre al capdavant, l'abat emèrit de Poblet i de Solius, Edmon M. Garreta, capellans diocesans. La planera senzillesa de l'homilia, carregada de vida, d'humanitat, d'esperança, va commoure molts esperits. Vaig veure els ulls entristits, serenament, de molts monjos. El prior encadenava els mots amb un to elemental. Lligava la vida, la vocació, la nova vida. Emergia la personalitat vilanovina del germà Gilbert, la fermesa de les decisions i de la vocació. Les dificultats i les incomprensions inicials. La confirmació inequívoca que no hi havia marxa enrere, un retorn a la vida que acabava de deixar: a la pregunta de quan cobraven per ser monjos, la resposta eficaç, contundent, inequívoca, transparent. "No ho sé. Aquí només cobrem l'últim dissabte". Mort un dissabte, en un sol dia el germà Gilbert recollia els fruits de l'arbre de la vida i ens deixava el testimoni exemplar i l'herència d'una col·lecció de diorames escampats a Itàlia i a Suïssa i, més concentrats, a Solius.
Pujant suaument cap al monestir per la vall de Solius es veu ben clar que hem fet pessebre el nostre paisatge. Que hi ha una lectura popular i devota del paisatge i de la terra que es transposa directament en els escenaris dels nostres pessebres. L'arquitectura de les masies, els coberts, les pallisses, els estables; la geometria dels conreus i del bosc, la simplicitat dels rierols i les basses, el bestiar. Tot és en el pessebre, quan no vol mimetitzar Terra Santa, la nostra ruralitat més evident, en estat pur i destil·lat. Pallers que ja no es fan, parelles de bous que tiren arades inexistents avui, paisatges sense tractors. Pessebres per commemorar la festa més entranyable de tot el calendari.
En Josep Cornella ja n'ha parlat, l'Àngel Jiménez també ho va fer, l'Eugeni Gay havia deixat les trifulgues del Constitucional i de la sentència de l'Estatut als despatxos madrilenys i havia vingut a manifestar la seva solidaritat amb els cistercencs de Solius. Tots hi érem, infants de pessebre, despullats de tot, fidels a una amistat forjada en el temps, en la contemplació, en la mirada llarga i profunda, perduda en l'horitzó immediat de l'Ardenya del germà Gilbert, agermanat per sempre amb la natura que va estimar i amb l'obra de la seva vida, que perdura com a herència i memòria material per als monjos i per als fidels.
En els temps nous hi ha un nou moment per a noves Proses del viure a Solius, com les que va escriure fa un segle l'ínclit Xavier Monsalvatje, ara esmaltades de nous contorns igualment bells.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook