L'enrenou que està generant la construcció de la C-31 entre Vilacolum i la Tallada pot generar una certa confusió i pot induir a pensar que les coses s'estan fent malament i sense fonament ni criteri. Aquest és l'aire que prenen algunes opinions de caràcter personal per part de persones sensibles o de caire institucional de grups ecologistes i ambientalistes. Crec que totes les opinions són respectables i és ben probable que en molts casos s'estigui expressant una preocupació sincera pel futur del paisatge de l'Empordà. Cap de les opinions que he escoltat o llegit no m'ha deixat indiferent. Algunes m'han portat a una reflexió serena que intentaré desgranar. Unes altres, per sort minoritàries, m'han provocat indignació davant la hipocresia que representa l'intent d'erigir-se en garant de la integritat territorial de l'Empordà, quan s'ocupen residències de nova construcció en sòl no urbanitzable o quan es prové d'unes trajectòries perfectament descriptibles en relació amb l'ús i l'abús del territori.
Vagi per davant també que sóc lluny de creure que s'estigui fent tot bé al cent per cent, i que estic convençut que mai no donem prou voltes de cargol als projectes per assegurar una adequada integració al territori i al paisatge. Sostinc fermament que les infraestructures han de ser una incrustació i no poden ser una emergència en el paisatge. Sé prou bé que no sempre s'actua així. Com sé també que el pitjor moment per jutjar una infraestructura és quan s'està construint, perquè l'aparatositat dels moviments de terres o de les obres de fàbrica a mig construir pot donar lloc a sengles equívocs que després el temps s'encarrega d'esborrar i desmentir.
La meva reflexió serena sobre les obres de la C-31 passa per alt també els adjectius destructius que en algun moment s'han fet servir i, sobretot, passa per alt les desqualificacions de caire personal que en un exercici de maniqueisme cínic voldria atribuir a uns la virtut de la defensa del territori, del paisatge i per què no també de la identitat, i a uns altres, entre els quals m'inclouen, la condició de bàrbars aberrants que no són capaços de fer una lectura culta del territori.
Vegem, doncs, algunes qüestions.
La secció i la dimensió de l'obra
No es tracta en cap cas d'una obra sobredimensionada. Convé recordar que estem parlant de la carretera de Pont del Príncep a Corçà i que és fins a Verges la C-31 i de Verges a Corçà la C-252. Aquesta carretera, que respon a una nomenclatura doble, ja està feta des de fa uns anys des de Pont del Príncep a Vilacolum i des d'Ultramort a Corçà. Ara es tracta, doncs, de fer el tram central de la carretera i de fer-lo amb les mateixes característiques de secció i enllaços. Res nou, doncs, que no fos conegut ja i acceptat en els dos extrems de la carretera des de fa una colla d'anys.
Més aviat convé dir que aquesta carretera amb una secció amb vorals i proteccions tancades amb biones és una actuació imprescindible per superar una carretera altament transitada i altament perillosa amb secció massa estreta i amb cunetes enfondides que sempre són un perill evident.
Una qüestió de traçat
Alguns discuteixen la necessitat de fer les variants dels pobles i esgrimeixen una suposada linealitat de la carretera que ara s'hauria perdut. Fet que una simple contemplació en planta del traçat actual i del traçat en execució desmentiria rotundament i posaria en evidència una sinuositat semblant. També es fa esment del paradigma francès i de les filmacions del Tour de França. Nou desmentit de la realitat que ens posaria al davant actuacions cada cop més perfectament comparables. És evident que a tot Catalunya podríem trobar carreteres i paisatges equiparables als paisatges francesos que la televisió ens mostra. Si de cas ens trobaríem que fa més mal als ulls l'urbanisme i la construcció que les infraestructures. En realitat hi ha algun cas de solucions iguals per a problemes iguals. Com succeeix amb la carretera del Voló a Banyuls que, fins a Argelers, va fent diverses variants dels pobles deixant la vella carretera com una carretera interior de comunicació local. Fins i tot veiem que en algun punt aquesta carretera passa més atalussada que la C-31.
Més aviat puc afirmar que m'he trobat darrerament alguns ciutadans francesos que ponderen la política de senyalització i manteniment de les carreteres catalanes i consideren que d'un temps ençà en alguns casos els hem avançat. No afirmaré tant. França ens guanya, segur, en la senyalització horitzontal (m'indigna la nostra pintura al costat de la de les carreteres franceses) i més encara en la senyalització de les obres i les mesures de seguretat i contenció. Però ja no es pot afirmar que hem d'anar aquí al costat a copiar el que fan. Afirmacions d'aquesta mena acrediten un dèficit de viatges de coneixement directe.
D'altres afirmen que passem pel costat equivocat i que no anem a buscar el contacte amb la garriga. Només cal veure el traçat per saber que anem a ponent sempre que podem, i que en els casos del pas per l'est s'expliquen sobretot per la voluntat de la Tallada de mantenir a un mateix costat de la carretera els nuclis de Tor, Marenyà i la Tallada en un instint ben raonable de buscar cohesió territorial al municipi.
Puc dir també amb la planta a la mà que hi ha tants trams de superposició del traçat actual com trams nous en termes de longitud.
La presumpció de l'efecte barrera
Els escarafalls màxims se situen en un traçat que presumptament s'alça en un talús insalvable que parteix la plana.
Precisament, un dels aspectes més discutits de l'obra -els ponts- és conseqüència directa de l'opció raonable de fer la carretera a nivell i de resoldre els passos sempre per dalt. És clar que, ara, passant per la carretera vella a vegades sembla que hi ha un talús que s'aixeca com barrera infranquejable. Però només cal anar al tram d'Ultramort, ja fet, a la recta anterior al pont del Ter a Verges per veure que tot el traçat nou de la C-31 passa a nivell i només té una caixa una mica aixecada per evitar els fondals inundables dels camps, com passa al llarg de tot el traçat ja construït fa més de sis anys. En tot el recorregut la carretera no trencarà la percepció d'una plana contínua i la geometria dels conreus.
Les obres de fàbrica. Els ponts
És evident que es tracta de la part més sensible i més delicada. Però per les característiques de la carretera i de tots els creuaments amb els requeriments actuals de seguretat sembla molt evident que no es podien evitar aquests passos superiors i que són el mal menor per evitar un gran talús lineal. Aquests passos en la majoria de casos donen continuïtat a diferents camins locals i permeten la comunicació entre finques que, d'altra manera, quedarien separades per la carretera. És, justament, per donar satisfacció a la demanda d'accessibilitat i permeabilitat que s'han fet. De fet ja fa molts anys, més del record de molts, que la carretera d'Orriols a l'Escala s'alçava a Viladamat amb un talús ofensiu i uns enllaços precaris que martiritzaven el municipi i no permetien el creuament adequat. Ara s'ha substituït un dels passos per un giratori i finalment Viladamat no serà la gimcana necessària pels seus carrers per anar de Figueres o de La Bisbal a L'Escala. Precisament, tots els passos salven les petites carreteres locals i el teixit de camins que ara es preserven i mantenen unes prestacions de seguretat que fins ara no tenien.
En conjunt, doncs, em sembla que hi ha arguments suficients per ponderar l'obra que s'està fent i per no desqualificar-la des de la subjectivitat o des de la simple irritació.
És evident que no em fa feliç el moment present i l'enrenou de les obres. Però em sembla també molt evident que cal posar totes les qüestions damunt de la taula i establir en tot cas una opinió contrastada que accepti els aspectes positius de l'obra alhora que insisteixi en els aspectes d'impacte negatius que també pot tenir.
Estic convençut que el temps farà de la C-31 un eix adequat i proporcionat i una eina de distribució de trànsits i de respecte i manteniment de la capil·laritat dels camins secundaris i de la geografia i la geometria dels conreus que emocionen tothom i, és clar, ara fereixen la sensibilitat afinada d'alguns. Ho entenc, no ho comparteixo, estic convençut que hi ha arguments suficients per defensar la carretera i em reitero en la idea que no es pot desqualificar amb la rotunditat que s'ha fet volent establir una divisòria inexistent entre uns que segons diuen estimen el territori i uns altres que suposadament mancats de sensibilitat no ens l'estimaríem.
En això no hi ha competició possible. I, per altra banda, torno a dir que m'inclino respectuosament per tots aquells que s'indignen amb sinceritat, tant com jo m'indigno amb aquells que sense aflorar les seves pròpies contradiccions ataquen ara amb arguments espuris sense mirar ni un instant al seu voltant.
