Pagar un lloguer de 500 euros -o pitjor encara, una hipoteca de 900- pot ser una tasca extremadament complicada quan t'has quedat sense feina i no tens perspectiva de trobar-ne aviat. La crisi econòmica ha fet que moltes famílies s'hagin hagut d'estrènyer el cinturó, però en alguns casos això no ha estat suficient, de manera que s'han hagut d'ajuntar sis, set, vuit o nou persones (o més) vivint en habitatges minúsculs. Es tracta del fenomen conegut com a "pisos pastera", que ha existit des de sempre, però que s'ha agreujat amb la crisi. L'abril passat, la Generalitat va aprovar un decret (55/2009, de 7 d'abril), que entra en vigor aquest mes, on es regula el nombre màxim de persones que poden viure en un espai determinat (per exemple, per a dos persones caldran 20 metres quadrats, excepte llaços de parentiu). Amb aquesta normativa, la Generalitat intentarà frenar un fenomen que afecta, sobretot, la població immigrada, ja que és un dels col·lectius més afectats per l'atur i amb més problemes per trobar habitatge.

Aquest no és el cas d'en Saïd -nom fictici, igual que tots els que apareixen en aquest reportatge-, que treballa de comerciant a Salt mentre viu a Girona. Tot i això, coneix de prop la qüestió: "Si una persona cobra, tirant alt, mil euros, i n'ha de destinar 500 al lloguer, és impossible. Per això s'ajunten", explica. Quantes persones es poden arribar a reunir en un pis? "La gent que no vol problemes posa, com a màxim, 3 persones a casa; la gent que està desperada n'hi fa cabre fins a 7 o 8", assenyala.

El mateix explica l'amo del bar El Pequeño Africano, també a Salt. Fa sis anys que va arribar a Girona i, gràcies a la prosperitat del negoci, s'ha pogut comprar un pis. Però sap que no tothom ha tingut tanta sort. A fora del seu local, es pot llegir el següent cartell: "Prohibit quedar-se davant la porta durant hores". A dins, una desena de persones fa passar el matí. No tenen feina. "La gent que està a l'atur deixa la vivenda on estava i se'n va a pisos-pastera, s'ajunten amb els amics i així cadascú només paga 50 euros", indica el propietari. "Ara mateix, l'important és tenir un lloc per dormir, no es pot viure amb luxes", assenyala.

La situació de l'Abdal, en canvi, és diferent. També està a l'atur i no li arriben els diners per al lloguer, o sigui que no li faria res compartir l'habitatge amb més gent, però no troba ningú amb qui fer-ho: "La gent marxa, i la majoria dels que es queden estan a l'atur. No puc posar persones a casa que tampoc poden pagar, perquè generem més despeses", indica, preocupat. Però més preocupada està la Rachida, que viu amb els seus pares i quatre germans en un pis de compra de tres habitacions. El van adquirir quan al seu pare li anava bé la parada al mercat, però ara tenen problemes per pagar-lo. En el seu cas, ni tan sols es planegen dur gent a viure a casa seva, perquè no hi cabrien. I és que, en èpoques de crisi, l'habitatge -sigui del tipus que sigui- es converteix en una preocupació vital.