14 de novembre de 2009
14.11.2009
el país i la seva gent

pregunta estúpida, resposta intel·ligent

14.11.2009 | 01:00
pregunta estúpida, resposta intel·ligent

Dos importants personatges de la política del nostre país, Jordi Pujol i Josep-Lluís Carod-Rovira, tenen dit i repetit, i també escrit, que Catalunya mai més serà monolingüe, si és que alguna vegada -afegeixo jo- ho fou al cent per cent. És més, el segon, diferenciant-se del primer i potser avançant-se als temps que vindran, manté la tesi que el català arribarà a no ser l'ànima espiritual de Catalunya com a nació-estat, estadi politicoconstitucional al qual desitja arribar i que jo respecto. Ambdós, però, en Pujol i en Carod-Rovira, esmercen en el català molts esforços a creure que aquesta llengua no només és la nostra, sinó que pot ajudar a la cohesió social i a la integració i, també, a la promoció personal de la gent.
No tothom pensa el mateix i no tothom ha de pensar en la mateixa direcció. La llibertat aplega idees, pensaments i opinions diverses i, fins i tot, contradictòries. En conseqüència, n'hi ha de totalitaristes respecte de la llengua catalana com també de la castellana, n'hi ha de prioritaristes respecte de la primera en relació amb la segona o de la segona vers la primera, n'hi ha de convivencials en el sentit que no fan cap escarafall respecte de l'ús indiscriminat d'una i d'altra, i n'hi ha de tantsemenfotistes des del menyspreu més absolut a un debat que, d'existir, existeix, tot que es dóna més en el pla intel·lectual que no pas en l'àmbit de carrer, si hem de dir la veritat.
Sé d'on venim, més o menys sé on estem, però no puc dir cap on anirem en matèria de llengua catalana. La Història diu que les llengües neixen, creixen i també moren. De fet, quan era estudiant de batxillerat, el de llavors, estudiàvem una llengua a la qual qualificàvem de morta, el llatí, que perviu en el si de l'Església de Roma i en el si dels estudis, que, vés per on!, tingué fills i filles, bastants, com ara el català o el castellà com a fruit de la seva "vulgarització", segons que es diu en àmbits acadèmics; és a dir, del seu desenvolupament i de la seva implantació en altres terres. Per tant, Déu dirà!
Tanmateix, l'"oficialitat" d'aquest país, és a dir, l'"ortodòxia" del pensament políticament correcte que ens envolta i ens empresona, i em sembla que ens fa petitons, va fer, com era d'esperar, que el periodista de torn, fent-se l'espavilat en un món de "tontos", preguntés a Johan Cruyff si ara, essent com és el nou seleccionador "nacional" de Catalunya, aprendria d'una vegada a parlar en català. Mai se li va fer aquesta malintencionada pregunta quan tants anys de glòria va lliurar al Barça; però ara "tocava" de fer-la perquè l'estupidesa és el signe d'aquests temps.
En Cruyff, que sempre m'ha semblat una intel·ligència molt superior a la mitjana, li va respondre amb un "mi castellano no es demasiado bien (!); el inglés, igual; el alemán, igual, el holandés, -la seva llengua- un poco mejor, pero no voy a violar al catalán". Em diuen que el preguntador, que sembla que parla el castellà peor i l'anglès, alemany i holandes nada, es va afegir, el molt il·lús, a la rialla general que va provocar la resposta entre els dos-cents i escaig periodistes que presents hi havia a l'acte de presentació que va organitzar la Federació Catalana de Futbol. Dit això, en Johan Cruyff va afegir-hi l'obvietat que hagués impedit la pregunta de tenir-la present: "Importen més els fets que qualsevol idioma". Per descomptat que sí!
I els fets, la pregunta estúpida i la resposta intel·ligent, em porten a parlar de la darrera cagada del Parlament de Catalunya: la contractació d'un servei de traducció lingüística per fer que els diputats catalans arribessin a entendre's amb diputats nicaragüencs, i a l'inrevés. Com diu en Quim Monzó, això és "Can Pixa", i el president Ernest Benach faria bé de seguir el consell radiofònic de l'antic alcalde de Barcelona, Joan Clos, que va fer les delícies dels oients de Catalunya Ràdio en temps de l'Antoni Bassas: "De casa, senyors, s'ha de sortir pixat i ben pixat!", va dir l'avui ambaixador del regne d'Espanya a Turquia.
Més enllà que un es pregunti què fan uns parlamentaris de Nicaragua al Parlament de Catalunya i l'interès d'aquest per rebre tan il·lustres representants de la misèria política en estat cristal·lí que, suposo, no els tindrem com a exemple a seguir, ni ara ni quan tinguem seient a l'ONU, en Benach faria bé a no resseguir l'episodi del seu tunejat cotxe oficial ni que sigui per una malaltissa visió proteccionista del català respecte de la grip viària o com es digui. Els diputats catalans saben (o, almenys, entenen) el castellà i els diputats nicaragüencs, també; aleshores, o no se'ls convida per una qüestió d'incompatibilitat de llengües o, en el cas d'invitar-los, el que em sembla d'allò més ridícul és que els diputats catalans es posin els "cascos" quan els forasters parlen en castellà perquè els sigui traduït al català.
Això, amic Monzó, i bé que ho sento, més que "Can Pixa" sembla un psiquiàtric.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook