De les activitats industrials per l'aprofitament del cuir de la pell de bestiar que abans se sacrificava a Figueres i a la comarca, se'n té constància documentada des de l'any 1419. Hi ha un escrit del cronista figuerenc Eduard Rodeja, el qual diu que el 10 de setembre de l'esmentat any 1419 es va constituir a Figueres el gremi dit de paraires, que un any després formaren una confraria que tenia Sant Bartomeu com a patró. Era una activitat molt important per a la vila de Figueres, en una època en què la població només tenia uns cinc-cents habitants i que, per tant, afectava la majoria dels treballadors. Totes aquestes indústries estaven en locals situats al marge de la riera Galligans, especialment a la zona de l'avui Rambla i del carrer de Caamaño, ja que es necessitava molta aigua, per a la neteja de les pells i així s'aprofitava el cabal de la riera.

Aquest gremi de paraires o teixidors també estaven sota el patrocini de la Mare de Déu de la Mercè i tenien la capella a l'església parroquial de Sant Pere. Els qui exercien el mateix ofici s'havien d'associar i cada gremi tenia un socors de malaltia, d'assistència mèdica i d'ajuda als necessitats. En temps de crisi, l'Ajuntament fins i tot els havia distribuït blat. Tots els associats havien de vetllar per la conservació de llurs drets i amb un sentiment de gran humanitat. Quan tenien constància de la desgràcia de la mort d'un agremiat, deixaven la feina i tots acudien als actes de sufragi.

L'esmentat historiador, en el seu llibre Figueres. Notes històriques. 1387-1753, diu que en el regnat d'Alfons IV, el Benigne, es van conformar tots els anteriors privilegis concedits pels seus antecessors, un dels quals era l'activitat de l'aprofitament del cuir de la pell de tot el bestiar que se sacrificava. El nom que llavors s'emprava en aquesta tasca era el d'adoberies, que volia dir adobar pells de bestiar. Hi ha unes notícies de l'any 1561, les quals esmenten que els negociants de Figueres adquirien les pells no solament del bestiar mort a la vila, sinó dels pobles de tot l'Empordà, i s'esmenten, concretament, Vilafant (1561) i Llers (1570) i també compraven totes les pells de les carnisseries de la zona dels Pirineus, a les comarques del Rosselló, el Vallespir i el Conflent, ja que hi consten adquisicions a les carnisseries del Tet i Millars, al Rosselló, els anys 1561 i 1562. Compraven les pells de bous, vaques, vedells, cabres, ovelles i bocs.

Els treballs de la seva neteja i descarnat de les pells era molt laboriós, ja que primerament calia eliminar les substàncies no útils que portaven, després les posaven en banys d'aigua amb tints vegetals com escorces de pi, d'alzina i d'altres, i al cap de tres o quatre mesos eren considerades "pells blanques" i d'aquí venia el nom de "blanquers". Les enllestien i assaonaven i, d'aquí, també el nom "d'assaonadors", fent diverses operacions del tancament de porus, després de les quals ja es podien lliurar als sabaters, que eren uns dels principal compradors d'aquestes pells.

En aquell temps l'escorxador municipal de Figueres era al carrer que porta precisament aquest nom, d'Escorxador Vell, prop de l'església parroquial de Sant Pere, dins el recinte d'aquella vila medieval, i que donava a l'exterior per l'avui Pujada del Castell, per on deixaven anar les aigües brutes, fins a l'esmentada riera de la Rambla.

En un cens de l'arxiu de l'Ajuntament de Figueres de l'any 1875 s'informa que en aquesta època a la població encara hi havia 18 adobaries, però la premsa les situava entre 30 i 40 fabricants, amb 200 operaris que tractaven mig mil milió de pells, amb una facturació d'un milió de pessetes. Les pells eren exportades a tot Espanya i àdhuc a Amèrica. Els historiadors indiquen que, probablement, era la principal indústria de la vila. Aquestes indústries, després dites d'adoberia, van romandre en actiu molts anys.

A la dècada del 1950-60 encara n'hi havia mitja dotzena, que anaren desapareixent. Les principals conegudes en aquests últims anys eren les d'en Mas, al carrer de Caamaño; Bassols i Giralt, al dels Fossos; Geli, al de Sant Francesc de Paula; Moradell i Alegrí, al carrer Nou; Pomes, al del Rentador i Bofill a la plaça de l'Escorxador, que probablement era aleshores la més destacada de la població. Com un derivat d'aquesta pells, cal afegir que també hi havia a Figueres una fàbrica de fuets, que era l'única d'Espanya. Era molt important i estava situada el carrer Vilallonga. Havia estat muntada l'any 1885, era propietat de la família Comas, i la seva activitat va perdurar tot un segle, fins a mitjans del segle vint.

Una de les indústries de la pell més destacades de Figueres era l'esmentada d'en Bofill, que estava situada al costat de la riera Galligans, amb façana als carrers de l'Escorxador, avui plaça amb aquest nom, i al dels Fossos. El negoci fou continuat pel seu fill, Joan M. Bofill i Roig (1845-1914), que era llicenciat en ciències físiques i que també es dedicà a l'ensenyament a l'institut Ramon Muntaner de Figueres, com a catedràtic d'història natural i higiene. Bofill és, probablement, el més conegut de tots aquests industrials, ja que també fou un destacat polític que el 1868 va fundar el primer Club Republicà d'Espanya. Després fou diputat a Corts pel districte electoral de Figueres (1903), secretari del ministre d'Hisenda de la Primera República (1873) i alcalde de Figueres de l'1 de juliol del 1899 al 31 de desembre del 1901. En el seu temps es va implantar la jornada laboral de vuit hores i es va instal·lar electricitat a la població, que a final de segle tenia 10.714 habitants. En morir el seu pare també va plegar del negoci i es dedicà a la política. El 1984, es va enderrocar l'edifici industrial que havien tingut a la plaça de l'Escorxador, cantonada al de Sant Francesc de Paula i al seu lloc s'hi va alçar un altre edifici convertit en una sucursal bancària, en un centre comercial en una part dels baixos i en un club de jubilats en el pis. De la família Bofill només quedava una noia soltera, que va morir a l'Hospital de Figueres.